dilluns, 29 de novembre de 2021

BUSCANT LA SORT

 

“La sort no és altre cosa que l’habilitat d’aprofitar les ocasions favorables” (Orison Sweet)

La Teresa avui ha complert cinquanta-quatre anys i te una vida privilegiada, alguns dirien que la sort li ha vingut  sempre de cara i ho ha tingut tot fàcil, però no sempre ha estat així. Ara al vespre fa una pausa dels papers que està repassant  per l’exposició de demà com a Consellera de Joventut al  Parlament de Catalunya.

 

“Si la mare ho pogués veure que orgullosa estaria de mi” llavors li venen al pensament tot un seguit de flaixos de quan era adolescent, i quan la mare estava malalta, abans de morir li repetia. “No deixis que ningú dirigeixi la teva vida, fes el t’agradi i sobretot ... aprofita les ocasions favorables,  i tindràs la sort de cara.”   He seguit el teu consell mare i quanta raó tenies, llàstima que tu no poguessis fer-ho.

Per arribar a aconseguir el que volia la noia va abandonar la casa on va néixer i al pare, quan aquest hi va portar la nova parella, uns mesos després que la mare  morís, trista i afligida la Teresa va marxar a un altre poble per viure amb  l’àvia. Com no tenien masses diners és va posar a treballar en una botiga de roba, la pagaven poc , per més que hi  feia de tot, netejava , encàrrecs i estones de dependenta, per tal d’ajudar a l’àvia i tenir ella alguns calerons . Com era molt bona comunicadora aviat es va convertir en una experta en ventes; encara que la mestressa no li volia apujar el sou, ni tampoc que li eclipses el lloc, llavors ella va decidir canviar de lloc  i va trobar feina de dependenta en una gran boutique en de la capital de comarca, amb un bon sou que li va permetre independitzar-se de l’àvia, que ja intentava de buscar-li marit, quan encara no tenia vint anys.

Amb la seva experiència .... Aviat va ser la cap de secció, amb  dependentes sota el seva supervisió. La feina li agradava, però a vegades pensava que hauria d’haver continuat els estudis que havia deixat  per la malaltia de la mare. Llavors va conèixer el Gerard i el cap de dos anys és casaven amb gran alegria de l’àvia i a l’any ja va néixer la Laura.   Va poder compaginar el treball amb criar la petita, tot i que el Gerard l’ajudava una mica, els estudis van quedar aparcats de nou. Van ser uns anys molt bonics i feliços, el que passa és que al xicot no li agradava treballar, però si gastar el que no tenia i als pocs anys  ell va marxar amb una dona gran que tenia molt diners. Va ser un cop dur, sobretot per la petita Júlia que  va trobar a faltar molt el pare i per ella que havia estat molt enamorada.     Amb la nena, el treball, va tenir que pencar de valent per sortir-sen , però el treball  li agradava i era molt estimada a la feina, tant per les companyes com per la direcció de l’Empresa que s’havia anat expandint amb botigues en altres comarques.

Quan la Julia va ser una mica més gran va començar a estudiar a través de la UOC, pedagogia, i va descobrir el gust pels estudis i el que s’havia perdut en la adolescència. Compaginava treball, estudis amb ser mare, la nena amb deu anys l’animava i encoratjava a seguir endavant.

Dels homes i d’amors no en volia saber res, no volia complicar-se la vida de nou, però una cosa és el que vols i l’altre el que passa, El Carles era un company de treball, el seu cap i passaven moltes hores junts, era atent i educat amb ella, a vegades treballaven fins tard junts i es van enamorar, el problema era que ell era casat i s’havien de veure d’amagat, ell li jurava que aviat deixaria la dona però per motius econòmics havia d’esperar un temps per resoldre problemes econòmics , cosa que mai es produïa. Ell també la  va convèncer de ficar-se en política, cosa que a ella no li importava un rave i mai se li havia ocorregut, però no va voler desaprofitar l’ocasió   d’explorar nou camins, encara que  l’empenta del Carles va ser decisiva,  aviat es va trobar molt bé allà, això era una cosa que l’omplia,  el treball que sempre havia desitjat. La relació amb el Carles es va anar refredant i cada un va continuar per camins diferents, ella va deixar la feina per no veure’l més

La política ja l’havia atrapat, el partit  escollit de  moment no tenia gaire empenta,  ella no li va costar gens de aprendre  tots els recursos i mitjans per entendre i el fet de ser una convincent oradora, i els estudis que seguia a distància li ajudaven, a les últimes  eleccions va pujar molt el partit i ella va entrar la Parlament i també en el Govern com a Consellera,  decididament havia trobat ell seu camí i on podia desenvolupar els seu talent i aspiracions . Estava acabant la carrera de Pedagogia i es va animar a començar Ciències Polítiques, que si ve encara no ha acabat li serveixen de molt en la nova etapa, segur que l’acabo, -pensava-  encara que sigui quan em jubili.

Uns cops a la porta la tornen a la realitat , veu que són les dues de la matinada, és el Quirze, la seva nova parella que fa dos anys que estan junts, ell també es diputat encara que  d’un altre partit, ho discuteixen tot però s’entenen molt bé .

¾    Que en tens per gaire. Que demà has d’estar ben desperta.

¾    Crec que fins m’he endormiscat i he fet un repàs de la meva vida.

Tanca el plec de papers i marxen el dos cap el dormitori, encara els falta  celebrar el dia de l’Aniversari.

10/09/21/

2 comentaris:

  1. Jo no hi crec pas amb la sort, penso que a la vida cadascú s'espavila com pot, hi ha qui s'esforça molt i les coses li van bé i d'altres que encaa que s'esforcin, no acaben de reeixir del tot...
    Aquesta noia per no voler saber res dels homes, en va tenir uns quants, he, he...
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
  2. Tens raó M. Roser, la sort se la fa cadascú, però es clar sempre hi ha uns que els hi surten les coses millor que els altres.
    Petonets de bonanit!

    ResponElimina