dimarts, 19 de gener de 2021

UN ESCULL EN EL CAMÍ


En el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida”

Avui, tot  el fred i la neu que hi ha en alguns llocs , he sortit a caminar, així que clarejava el dia. Ja fa masses dies que estic tancada a casa , entre el virus que he passat, els dies amb febre i desànim,  fa quasi dos mesos  sense sortir gairebé de casa.   Això ajuntat amb la separació del Dani que en fa just tres, després de deu anys junts. He passat uns dies fatals, la casa em queia a sobre....

Com ara em sento molt millor i he decidit fer una volta per les muntanyes properes.   Després d’un parell de dies de fer caminades curtes, he decidit fer una excursió circular ja una mica completa pujant al cim del  Cogulló  i baixant per l’altre banda, si ja se que trobaré neu a dalt, però això també es un dels al·licients.

Gaudeixo com mai de la sortida del sol, d’aquells primers raigs daurats reflectits damunt la neu dels cims. Com em cansa la pujada , però l’aire fresquet em neteja els pulmons i m’omple d’energia´. Haure de fer-ho més sovint això de sortir i fer senderisme, amb el Dani  o fèiem tots els caps de setmana...  fèiem llargues es rutes, llavors estava en forma... va! El passat és passat.  Vull caminar perquè en ve de gust res d’enyorances d’altres temps.   

La pujada del cim del Cogulló és feixuga , però el paisatge que s’albira quan arribes a dalt no té preu. Faig un descans i menjo una miqueta per recuperar forces i la meva beguda de cacau que no falta mai quan surto, em renoven  les energies.  La neu, gairebé desapareguda, per això baixava lleugera i assossegada fins em venien ganes de cantar. El camí era bo, però s’havia  de passar el pas de la Guineu , sempre m’ha fet basarda aquest lloc,  em aquell camí tant estret i angost al mig del cingle escarpat que baixava fins al rierol.

Estic a la meitat del pas,  no sé que em passa , la vista se m’enfosqueix, el cap em balla. M’agafo fort a la corda que voreja el cingle, no em puc aturar aquí, he de continuar endavant després descansaré, ja quasi ha passat el perill , estic sortints del pas angost quan les cames se’m afluixen , el cos es desploma i rodola matolls avall pel costat del precipici... intento agafar-me , no puc el cos baixa fins que un tronc em para en sec...

No sé on soc, tinc molt fred , però veig llums blaves, blanques , roses... surten per tot arreu, un ventet suau em bufa a la cara, però estic molt bé, com he arribat aquí, no recordo res.... estaré morta?  Si...la baixada, recordo la baixada i res més...      no se l’estona que fa que estic aquí baix, el fred es viu tinc les cames entumides i no les puc moure , Déu meu! Ningú sap que soc aquí només la veïna m’ha vist sortir a caminar, em moriré glaçada.

De cop sento uns sorolls estranys , l’aire és fred, però un alè suau i càlid  m’envaeix la cara “en el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida” ara escolto uns lladrucs més forts, i el seu aler m’esperona. Uns crits llunyans m’arriben com un cant celestial- és allà a baix... el Morat l’ha trobat és allà sota...  El Morat? El gos de la veïna m’ha seguit? Dos nois de la Creu Roja  arriben , després de demanar-me com em trobo m’abriguen una manta tèrmica , m’estiren en una llitera i enfilen amunt per un corriol proper seguits sempre pel  fidel Morat i... cap a l’hospital falta gent. 

 11-01-2021-

  

2 comentaris:


  1. Caram, tota una aventura...Ella que tenia ganes de sortir a esbargir la boira, potser no ha previst prou bé les seves forces després de tants dies d'estar confinda a casa, i sembla que al començament gaudia molt de la passejada, però els camins, sempre ens amaguen algun escull que ns fa ensopegar, quan més bé ens entim, gràcies a l'airet frest de bon mati...Sort que tot ha acabat bé , el vent l'ha mantinguda agafada la vida i el Morat com bon amic finalment l'ha trobada...
    Petonets, Anna.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si, una aventura que per sort va acabat bé, però es que la majòria de la gent quan passen tan temps tancats a casa, tenen ganes de sortir a caminar i a respirar l'aire pur, però es veu que quan s'ha passat el virus un queda una mica tocat i és millor no fer imprudències.
      Una abraçada M. Roser

      Suprimeix