EL TIÓ EMPRENYAT

Sóc a dalt de les golfes somniant amb el pare arbre i la mare naturalesa. Quan els trobo a faltar! Aquells rierols que canten en davallar serenament entre les pedres. Aquella tènue boira, que de bon matí cobreix com una suau manta tota l’arbreda. No puc tampoc oblidar el resplendor vermellós del sol que cada matí s’aixeca melancòlic en l’horitzó. I ara què, només un tros de tronc escapçat i oblidat.

Ja tornem a ser. Com cada any per aquestes dates escolto la veu de clarinet de l’àvia pronunciant com sempre les mateixes paraules. Sembla ben bé, que fossin les cornetes del setè de cavalleria dient: A la carrega!!

Des de les golfes, on passo la major part de l’any, sento el crit que trenca la meva tranquil·litat:

¾     Nens i nenes!!! A buscar el tió!! On és el tió? El nostre tió? Va nens que l’hem d’atipar de bones coses i ens deixarà moltes llaminadures i algunes joguines.

Poc després dels clarins de la mort, una tropa o mainada desorganitzada de criatures mocoses i ploraneres fa trontollar les escales.

¾     Jo el vaig veure aquí.

¾     No, era allà.

¾     Ja el tinc.

¾     Deixa`l que el baixo jo

¾     Per què ?

¾     Sóc el més fort.

¾     Jo també en sóc de fort.

¾     Però menys. Rodolaries pels esgraons com l’any passat.

Finalment posades les paus entre ells amb alguna pessigada que hi va haver entremig m’han baixat, mig arrossegant-me, fins a la cuina.

La iaia m’ha mirat  i seguidament ha fet mala cara. Prou vella que és ella i arrugada a més. Cada any més! Aleshores li sento dir a la seva tropa, que em mira  amb cara de voler treure`m fins i tot la vida:

¾     Ha perdut el nas. La barretina està bruta. No somriu. Ui, quanta feina hem de fer per què la nit de Nadal sigui profitosa.

I ha començat la guerra. M’han clavat un nou nas vermell com si fos un borratxo. El petit, innocent criatura, em vol netejar la boca amb un raspall elèctric i pasta de dents. Finalment, el més gran m’ha pintat la boca amb un retolador. Però com mirava de mostra una foto de la Marilyn Monroe us podeu imaginar que llavis més grossos i vermells m’ha fotut. Semblo ben bé una pepa. La nena m’ha fet els ulls però com està obcecada pels anuncis de rímel de la tele, diu que he de tenir unes pestanyes molt, però què molt llargues, ha tallat pels de l’escombra i me’ls ha enganxat i encolat. La iaia  finalment m’ha guarnit amb la barretina neta però esclarissada i la manta del gos. Maleit animal! Si fins i tot, té puces.

Així engalanat m’ha guardat a l’armari de la cuina. Els xics em portem menjar cada dia, sí una mica de pa, que una mica d’aigua, que porta-li arròs. Tot això, acaba en la panxa del malparit del gat que s’ho cruspeix tot i s’aprofita de mi per esmolar-se les ungles. Ai, quin mal!!

Així arriba el gran dia. Això per vosaltres els humans, que per mi representa una garrotada rere l’altre. Tots s’atreveixen des dels grans fins el més petits. Tots, vinga a picar-me l’esquena i cantar: Caga Tió! Caga Tiò!

Després la trampeta d’aixecar-me la manta. Rialles i moixames a dojo. I tornem a començar, que els cops no han estat res. Més i més garrotades, i més i més cantarella. Caga Tió! Caga Tió!

Però aquest any m’he pres la justícia per les mans. Com estic cansat del famós joc ho he humitejat tot, ajudat pel gat i el gos. Crec que a la canalla no els ha agradat els més mínim. El pare m’ha fotut a la llenya per cremar.

Però us ho prometo, el dia que em cremin faré un pet tan gros a la xemeneia que en tindran de fer una de nova. Serà el meu comiat final, però que se n’assabentin !!

Mira que abusar així dels pacífics troncs que no fan mal a ningú.

Miquel Pujol Mur