Sóc un solter impenitent que no ha
volgut mai lligar-se definitivament amb ningú. Ara mateix acabo de sortir d’una
relació d’un parell d’anys. La Marta és una bona noia i la nostra vida en comú
ha estat força plaent però, precisament el meu desig de fer el creuer ha
trencat la nostra relació. Jo he decidit fer-lo i ella ja havia decidit anar al
Canadà. Com cap dels dos ha donat el braç a tòrcer, aleshores han començat a
sortir a la superfície tota una sèrie de petites coses de la nostra vida comuna
que ens ha deixat una lletja amargor a la boca. Conseqüències finals, la Marta
ha fet les maletes, s’ha marxat del pis i s’ha anat a viure amb l’Andreu.
Aquest sí que vol viatjar fins el país dels llacs i la neu.
Ara és el moment oportú, lliure de
cap lligam, per fer possible sense haver de discutir amb ningú, el somni de la
meva vida. Sortir a fer una volta pel Mediterrani i visitar els països costers. Per damunt de tot la bella Itàlia i
els seus monuments curulls d’història. I per que no tastar, assaborir la seva
bona cuina. Ja sé que en diran que en aquest navili, aquest majestuós i enorme
creuer, puc trobar totes les galindaines mengívoles d’arreu del món, però
somnio palpar la vida, gaudir de les placetes recollides i escoltar parlar l’italià
davant d’un plat de pasta, farcida, saonada, amb tota la gràcia del saber del
propi país creador de tan saborós producte.
Per aprendre a orientar-me dins el
navili aquest matí he sortit a donar una volta i també per veure les diferents
distraccions que m’ofereix. Malgrat les meves mancances anímiques, sóc amant de
pedalejar una bona estona al gimnàs. Després nedar un xic a la piscina, més que
res per refrescar-me i veure les joves que
prenen el sol. M’agraden per damunt de tot, les que porten un minúscul
biquini que deixa entreveure la joventut dels cossos femenins. Tampoc m’importa,
admirar la bellesa d’una dona ben feta, malgrat els anys hagin desfermat un xic
les seves carns. Però, a pesar de les meves aficions, una mica puerils, i
malgrat les diverses parelles amb qui he viscut, sóc un esser essencialment
tímid i poc atrevit.
Després de passejar-me i prendre un
refresc he tornat a la meva cabina. Ho tenia ben clar: segon passadís de
l’esquerra i cinquena porta. Mes en arribar al passadís la nombrosa quantitat de
portes m’ha despistat. Finalment he cregut ser davant de la porta de la meva
cabina, quina mala astrugància del navilier de no posar els números a les
portes. He posat la targeta clau i he obert la porta. Tot correcte, per les
mides i les formes, la meva cambra. Com després de la passejada, estic una mica
suat, i les belles sirenes m’han excitat un xic, em decideixo prendre una bona
dutxa, això sí amb l’aigua més freda possible. En trec el xandall i el banyador
i obro la porta de l’armari per agafar una muda nova.
Ostres! Tots els prestatges són
plens de roba de dona: calcetes, sostens, biquinis, bruses transparents, shorts,
etc. Això ha estat la meva primera impressió, després m’he adonat que hi ha
roba de canalla. I la meva roba? Qui ha estat el lladre?
I quina agradable olor a femella que
fa la susdita roba. Encara s’ha fet més evident la meva excitació. Llavors s’ha
obert la porta del bany i ha sortit un nen d’uns 7 o 8 anys. El meu ànim a
empitjorat, m’he vist atrapat i tancat en una presó. El meu rostre ha
envermellit com si tota a la sang hagués pujat a les meves galtes. Però, la
pujada de la sang no ha estat complerta, perquè allò que hauria de pendular, buida de sang, encara s’ha fet més evident.
No sé com posar les mans per tapar-la, em sobresurt per tot arreu. Aleshores el
nen crida cap a dins del bany i diu:
¾
Mama,
mama! Un senyor nu, i la té més gran que la del pare quan era amb la mainadera.
¾
Però
que dius nen! Tu encara estàs estressat amb la marxa del pare.
¾
Que
no mama! Que hi ha un home nu a la cabina.
Jo no sóc capaç de trobar la meva
roba. Nu, vermell de cara i de... No tinc mans suficients per dissimular la
meva situació. S’obre la porta del bany i surt la mare del nen. Només una curta
tovallola de bany mal tapa el seu cos. Si abans no tenia suficient amb les mans,
ara ja no val la pena. Allò es desborda com mai.
La dona m’ha mirat, primer ha
semblat com si tingués un ensurt. Després ha deixat de mirar allò i m’ha mirat
la cara vermella com un tomàquet. El seu rostre s’ha tenyit de rubor. Sense dir
res ha agafat el moneder de damunt la tauleta i traient 20€ li ha donat al nen
dient-li:
¾
Apa
maco, ves ha jugar a les màquines una estona. Haig de dialogar amb aquest
senyor.
¾
Mama!
El papa quan dialogava amb la Maite em donava més. O és que la xerrada serà
curta. Jo la veig llarga.
¾
Calla
té 30€ més i desapareix.
¾
Això
esta més bé. Em compraré un polo més gros que ...
¾
Calla
i fot al camp!
Prefereixo no explicar res del que
ha succeït. Fins el darrer dia no he tornat a buscar la roba a la meva cabina.
Ens hem passat el dies acampats com si fóssim Adam i Eva. Fins i tot, ens fèiem
portar el menjar. El nen finalment l’ha deixat al cuidat d’una amiga qie també
anava amb el seu fill. Molt comprensiva l’amiga, crec que anàvem juntes al
creuer. Les dues eren acabades de separar i per oblidar el mal trago havien decidit
embarcar-se en un viatge pel mar.
Lentament baixo per l’escala del
transatlàntic. Els pantalons i tota la roba em va baldera, almenys he perdut 3
o 4 kg. Els plats de pasta en una bonica plaça italiana ha quedat en l’oblit.
La Laura, ja sap el meu domicili i el meu telèfon, i diu que no m’abandonarà
mai. De pensar-ho noto una pressió d’agraïment en certa part.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada