dimarts, 23 de gener del 2018

CARTA OBERTA (als pobres aprenents de relataires)

Estimats germans literaris, 

La setmana passada pel dia de Sant Bertold, confessor, la nostra monitora  ens va encomanar un treball sobre parlar metafòricament. Aquesta qüestió és un tema del qual en sé molt poc. Quasi el mateix que els ases d’astronomia.  

A més ens ha recomanat que no parli de amor, ni de sexe ni de assassinats. Altres temes del que sóc igual d’ignorant, segurament el que més, malgrat em faci gràcia inventar-me històries estranyes. Qui calla no piula quan vol, sinó quan li deixen. 

Així poca cosa a dir, ja que en un món explosiu de vida, i amb algun malxinat que no sap més que omplir-lo de terror, aquest el nostre petit reducte de lletres, és un cel blau ple de pau.  

Però penseu germans, que això de la guerra i les morts injustificades no es nou d’ara, ja en el temps de maria santíssima, no, encara més enllà, allà en el principi de l’Antic Testament ja succeïen. En aquells mil·lennis oblidats el simun abrasador del mal ja va agitar les capes celestials. El capità general va veure com el seus generals Miquel i Luzbel  lluitaven, com gos i gat, fins el darrer racó. 

Finalment en Miquel, gat vell, i els seus àngels blancs, símbol de puresa, van aconseguir desterrar, millor dit entaforar a aquells essers malignes, de negra vestidura, símbol de maldat, a les estances de la foscor sense que poguessin rebre mai més la presència benefactora del superior. Qui no veu, bufetada que se’n porta.   

Només una pregunta em faig si els dolents van a parar a l’infern, perquè el servidors del més gran dels grans van vestits de fosc. Si el negre és símbol de pobresa, aleshores els dimonis i la parca també hauríem de ser al cel per ser uns pobres desventurats. 

Metàfores de les metàfores. Blanc o negre? Quin és el millor color per salvar-se.

I com ja m’he enfarfegat i segurament he confós les metàfores, amb les paràboles o tal vegada amb les benaventurances o les faules acabo el meu relat sense cap recança. Muts i a la gàbia.  

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada