Madeleine és a la seva cambra
asseguda davant del petit escriptori i intenta asserenar-se per repassar les
lliçons de demà al matí. En aquests exàmens s’hi jugà molt ja que poden ser
l’ocasió per obtenir una beca extraordinària, escapar-se de la casa materna i
volar a una universitat del sud del seu país.
De l’habitació del costat traspuen
els moviments i els sospirs de la seva mare que s’allità amb un dels nuvis que
troba tan sovint. Ara ja ha deixat de preocupar-li quin home és l’actual
parella de la seva mare. Com també ha esbrinat que a la seva partida de
naixement no consta cap pare. La seva mare, filla d’una casa de bona posició
com recorda molts cops, va casar-se molt jove, però el seu matrimoni durà molt poc.
Des d’aleshores ha conegut molts homes que duraven més o menys temps, però
malgrat tot ha estat prou intel·ligent per salvar el pis, herència del seus
pares, i mantenir la seva plaça de mestra d’escola malgrat els diferents affairs sexuals. Això que més d’un dels
seus “estimats amants” semblava disposat a invertir els diners de la muller per
fer grans negocis, tot posant les seves urpes avaricioses en els seus diners.
La Madeleine pensa: cuita,
cuita, acabeu ja. Mentre el plom, plom, indiquen la fogositat del moment
malgrat les parets no siguin primes com als pisos moderns. Finalment un crit,
un sospir i un gemec de satisfacció acaben el rítmic soroll de la cambra veïna.
Ho sap de moltes vegades però
la sensualitat de la seva mare la molesta i al mateix temps la priva de moltes
coses que faria si sabés que no es presentarà amb algú. La llibertat de moure’s
tranquil·lament per la casa.
Mentre el seu cap barrina una
i altre qüestió pren una infusió, quasi freda, que creu la farà assossegar i ja
acabada la festa materna poder entaforar el cap dins els llibres i estudiar. Pensa
dins seu: I jo fent d’eremita, en silenci i pregant que tot acabi, aproví els
estudis i pugui volar terres enllà. Canviar de vida.
La Madeleine, té tota la raó
del món, per evitar qualsevol insinuació o mal pensament d’aquests homes que
omplen la vida de sa mare, sap que la seva joventut pot provocar més d’un mal
entès i sempre va mal vestida amb quatre draps mal girbats i no s’arregla gens.
No voldria mai haver de oposar-se a intencions obertament sexuals, perquè hi ha
cops que dubte de la seva pròpia mare ja què algun cop ha pujat al dormitori
amb més d’un home i algunes amigues.
En altres ocasions ha posat la
seva espatlla per escoltar les llàgrimes de penediment i de bones intencions de
la mare de deixar aquest tipus de vida. Sobretot quan la parella o la darrera troballa
ha deixat senyals en la seva cara i en el seu cos. Més l’afany de millorar i no
caure altre cop en el vici no duraven gaire temps només mentre no havia cap
home que li digués quatre paraules encisadores i la roda tornava a començar.
Presonera per la forma de
viure de la seva mare viu mig reclosa en la seva habitació i al matí surt espaordida
per fugir sense veure a ningú. Va a l’institut guarnida amb jaquetes
deformades, pantalons amples que amaguin la seva feminitat de noia de 17 anys.
El cabell laci i un xic brut tallat de qualsevol forma. Els ulls amagats rere
unes ulleres negres. No vol relacionar-se tampoc amb les companyes de classe i
fuig de reunions i balls on puguin haver nois. No, el seu cap només somnia en
acabar els estudis, la beca i volar. Sí diu volar com un ocellet lliure, cap el
sud.
Ser lliure i viure la pròpia vida
sense pressions i sense plors. Deixar el bromós París i marxar a la Provença on
el sol fa fugir els núvols i on somnia trobar un nou camí per a la seva vida.
ALGUNA VEGADA CREIXEN FLORS EN
UN JARDÍ PERDUT.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 15/01/2013.
Valenta i decidida és la Madelaine, ella s'ha traçat el seu camí, i per més esculls que trobi, el seguirà.
ResponEliminaMolt adient la frase del final.
Sí, Anna hi ha persones que es marquen un fita i lluiten per aconseguir-la.
ResponElimina