Com
fem molts dies vam sortir a caminar i no hi ha res de remarcable només que el
dia 31 de desembre és conegut arreu per les seves curses pedestres. Com els
anys ens pesant un xic i la nostra forma física tampoc ens permet fer un esprint
vam conformar-nos a fer una caminada.
Poca
estona després d’emprendre la nostra sortida vam agafar el passeig dels Abeuradors,
curt però amb arbres als dos costats de l’ampla vorera central i una font que ens
recorda aquella que durant molts anys brollava al costat de l’Hostal
Passasseres, ja desaparegut i ocupat el seu lloc per uns edificis de nova
construcció.
Seguidament
pujaven per l’antic camí ral de Cardona, paral·lel a l’actual carretera, fins a
l’església de Sant Bartomeu de la Valldan que amb el seu gràcil campanar i el
cementiri adossat ens recordava la brevetat de la vida humana.
Ja
passada l’església continuarem fent camí travessant per sota el pont i seguint
la pista; a trossos asfaltada, a trossos de terra; que ens conduí al barri de
la Creu i ja en línia recta a les portes d’Avià.
Bonica
població Avià, un petit poble que ha crescut força en els darrers anys però
conserva el casc de l’antic poble net i polit que dóna gust de veure. Passant
per rere l’església de Sant Martí, parroquial d’Avià, enfilaren la carretera
que ens porta a Santa Maria.
Pocs
metres després de les darrers cases del poble ens enfilarem per un senderó que entremig
dels arbres ens permeté trepitjar la terra i les fulles caigudes com si fossin
una catifa allunyada de l’asfalt.
Sortint
del bosquet a les nostres envistes l’ermita de Santa Maria que ens enamora per
la seva senzillesa i pel seu entorn en aquesta terra on el verd i la naturalesa
encara domina, omplint-nos el cor d’un esperit de pau. Pocs metres més enllà prenem
altre cop el camí per un baixador amb arbres i fulles que ens fa arribar a la
carretera. Com mostra de la tradició que s’ha perdut en el transcurs dels anys,
però els pobles no volen deixar en l’oblit, hi ha abans de la baixada, el
paller de sempre, recordeu les paraules: “el pal de paller” doncs aquest
sobresortia de la palla esperant que a la propera collita la gent d’Avià, la
gent del “Sac i Ganxó”, celebri la
festa del “Segar i Batre” i torni a
refer-lo.
Carretera
amunt poc després agafa’m la cruïlla que planejant per unes terres llaurades i
amb granges pels entorns ens portaren al camí de retorn a Berga.
La
serra de Noet davant nostre i les cases del mateix nom. La serra de Noet com
diu el nostre Toni Gol com una nau panxa a l’aire que vol protegir el nostre
país. Aleshores pas a pas per la pista ens troben davant de la Creu de la Pinya
que rememora la batalla que va acabar, ara es compleixen els 175 anys de la
capitalitat de Berga (1837-1840), durant la Primera Guerra Carlina o Guerra
dels Set anys.
En
aquestes terres de Noet i les planades que l’envolten va desenvolupar-se les
batalles entre les tropes carlistes manades pel general Savalls davant de les
tropes lliberals sota el comanament del general Espartero.
Ja
poc camí ens queda, Berga és davant la nostra mirada, el castell de Sant Ferran
damunt la ciutat i dalt de la serra de Queralt el santuari de la Verge. Tot
això em fa recordar les paraules del Toni, segurament mal transmeses: El
Berguedà en sí no és grandiós però dins d’aquest territori hi ha tot un seguit
de punts que com petits diamants omplen una diadema amb el seu nom.
Pocs
metres més i la nostre Sant Silvestre matinera toca els carrers i places de la
nostra vil·la. Uns 10 o 12 quilometres recorreguts per les nostres veteranes
cames són suficients i deixarem que al vespre gent més jove, ardida i preparada
celebri la XIII Cursa de Sant Silvestre de Berga.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Berga,
01/01/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada