El
dia 24 de desembre vam decidir pujar a Bagà a veure la festa de la Fia- faia. Aquesta
festa es celebra amb variants a dues poblacions del Berguedà: Bagà i Sant Julià
de Cerdanyola. Possiblement l’any proper visitarem Sant Julià de Cerdanyola per
conèixer les diferències existents entre una i altra població. La Festa de la
Fia-faia és una de les més antigues de les nostres contrades i ha estat declarada
Festa Patrimonial d’Interès Nacional per
la Generalitat de Catalunya.
Els
seus orígens són pagans i amagats en els temps. Possiblement un ritual
relacionat amb el solstici d’hivern, vindria a ser una pregària col·lectiva per
tal d’aturar l’escurçament dels dies.
Les
faies són fetes amb una herba anomenada Cephalaria
Leucanta, a la que s’hi atribueixen certs poders purificadors. Es recull al
bosc i es deixa assecar durant una setmana. L’herba es trenada formant unes
torxes d’uns 4 m. De llarg i un gruix aproximat d’un pam. Però vam poder observar
faies de diferents mides.
La
vigília de Nadal a partir del “Toc d’Oració” són convocats el faiares adults
per mitja del so d’un corn de vaca.
A
les 6 hores en punt de la tarda un coet va explotar en el cel com a senyal de l’inici
de la festa a les dues poblacions. Moments després la primera flama de la
foguera del Siti, encesa com abans de nosaltres l’han encès innumerables
generacions d’homes d’aquestes valls, va aixecar-se a la muntanya de davant
nostre com indicació de què l’instant d’encendre les faies havia arribat.
Una
estona més tard, que llargs es fan els moments mentre esperes, una corrua de
focs començava a descendir pel camí de la vessant muntanyosa. Primer un foc
destacava en la negror de la nit, després un altre s’afegí i finalment una
llarga i caragolada serp de flames que es movia en la foscúria ens indicava que
els portadors de les faies davallaven vers el poble.
La
música, una composició de Neus Simón, acompanyava amb el so dels metalls, les
cordes i la percussió l’arribada dels faiares a Bagà, després de travessar el
pont romànic i la petita pujada, a les portes de l’església de Sant Esteve.
Al
nostre voltant una mainada de petits faiares esperava amb il·lusió que els
grans arribessin i els hi passessin el foc per així encendre les faies de què
eren portadors. A més d’un vailet la faia sobrepassava àmpliament la força del
seu petit faier.
Una
vegada reagrupats tots els faiers a la plaça de Catalunya enfilaren l’estret
carrer amb les torxes enceses que els conduí amb el so del corn fins la plaça
Porxada on es cremaren les faies. L’acompanyament musical continua tocant la seva melodia i els
faiers saltaven per damunt del foc i es passaven les faies enceses els un als
altres fins que poc a poc es consumiren i formaren juntes una foguera. Espurnes
de foc i fum envaïren la plaça mentre el públic admirava els diferents jocs de
foc.
Sonava
mentrestant el tradicional càntic cantat per moltes veus: Fia–faia, que nostro senyor ha nascut a la paia.
Per
finalitzar la festa una convidada de coca i l’allioli de codony tradicional en
el nostre Berguedà mentre cremaven les faies consumint-se enmig de la plaça.
Quan ens retiràvem vam veure com els petits havien consumat la seva festa particular
en altres llocs de la vil·la.
És
agradable veure als infants continuar amb il·lusió les
festes que els grans els
han tramés generació rere generació. Aquestes tradicions com la mateixa llengua
són la identitat dels pobles.
Una
festa ancestral viva als nostres dies, després de molts segles, i digna de ser
coneguda. Llastimosament en les nostres pròpies contrades berguedanes hi ha molts
que n’han sentit parlar però no l’han viscut.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Berga,
01/01/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada