HI HA FINESTRES PER MIRAR A FORA I N’HI HA D’ALTRES PER MIRAR A DINTRE.

He pujat tranquil·lament la falda de la muntanya fins arribar al costat de la casa. En el prat, que abans formava part d’un hort actualment abandonat, corre un rierol emmarcat  per pedres i herbes que defineixen el seu camí.

Faig una mirada a la casa, les finestres són tancades amb porticons mig esfondrats. Són com ulls clucs mig cegats pel sol, que no permeten esbrinar el fons del pensament de les persones. En aquest cas hem de dir que la ceguesa és en ambdues direccions. No podem treure els pensaments però la persona que ens mira mig cegada pels raigs del sol, tampoc pot apreciar el nostre interès.

Se sent el remoreig de les fulles dels arbres mogudes per una lleugera brisa que mou però no agita. Cansat el cos per la pujada i admirat de l’espessa catifa verda del prat deixo caure el meu pes sobre les tiges suaus de les herbes.

Estiro el cos quan llarg és. Miro el sol, acluco els ulls, mentre observo la blanca boirina que matisa la llum. Giro el cap i la meva mà entra en contacte amb l’aigua fresca i cristallina. Al voltant de la mà unes petites ones lluiten per seguir el seu camí. Trec la mà i deixo que la superfície aquàtica recobri la seva llisor només trencada per descens, com si d’una barca es tractés de velles fulles arrencades  del temps passat.

Els meus ulls encantats, com cridats per una dona d’aigua, no podem apartar-se del rierol. Què espero? Apropiar-me de l’encant de la cantadora veu de l’aigua quan trenca els petits esculls del rierol. Què vull? Aprofundir en el meu pensament i oblidar desigs inconfessables i trobar la pau interna.

Una desfila d’idees de fets passats, d’actes injustos d’un cantó i l’altre recorren el meu interior. Fins i tot, hi ha cops que el ritme del cor s’accelera, altres en un canvi sobtat s’alenteix.

Observo en la transparència de l’aigua les pedres negres, pedres blaves, pedres ocres, sorra i el moviment sense parar de l’aigua.

No puc atrapar l’aigua, no puc detenir el líquid element. Les meves mans no fan pressa en el seu cos. Així mateix deixo marxar les meves idees, els meus desficis, tampoc els puc agafar amb les mans tremoloses mentre llisquen entre els dits de la mà oberta.

Marxa l’aigua, marxen els mals records, només queda l’ombra positiva dels bells moments. Els altres com l’aigua baixen riu enllà, al mar dels records oblidats.

 

M’aixeco i faig una darrere mirada al vell mas de finestres esfondrades. Quants secrets hi ha guardats en les teves habitacions. Quantes dolces paraules, quantes males paraules, quans petons gaudits, quans petons obligats de tanta gent que ha passat.

Però la casa no em transmet cap idea. La seva fesomia és tancada, sols la caiguda d’alguna teula, d’un tros de balcó, d’una reixa insegura la marca com les arrugues de la cara de l’ancià.

No transmet, calla i observa per dins i per fora, però impertorbablement calla. Potser en un calaix d’una antiga i corcada calaixera dins d’una cambra amagada hi ha el diari escrit, qui sap per qui, ple d’il·lusions mai complertes.

Un altre calaix d’una taula guarda un llibre de tapes vermelles on només números de mesades, de quarters, de collites bones i dolentes ens mostraria la riquesa del mas.

Però tot resta oblidat, els papers  humits i les ànimes mortes dels escrivents. Només queda la façana d’un passat gloriós i un avui pesarós.

Tranquil·lament, com a l’arribar, defujo de la meva carrega interna i poc a poc, peu a peu, marxo a la vall i al poble.

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 03/11/2008.