PASTÍS D'ANIVERSARI

L’Oriol estava una mica emmurriat, passar tota la tarda amb aquella quitxalla, no li feia massa gràcia. Ell ja havia complert deu anys, en mig d’aquells petits que rondaven els sis, però es clar, era l’aniversari del seu cosí, el Martí,  i no podia faltar-hi a la festa, a més els seus pares eren fora i l’havien deixat a casa dels tiets i cosins. Al seu cosí petit se l’estimava molt, però avui amb tots els seus amiguets, ja s’havia que s’avorriria com una ostra. Sort que després vindria la Carme, la germana gran almenys amb ella es podem fer altres jocs .

-          Va Oriol, vina a jugar amb nosaltres, que ens  falta un davanter –crida el Marti.

Bé, jugar a futbol encara li agradava  i  així , amb tota aquella colla de marrecs van sortir a jugar al jardí.

 Al cap de mitja hora els petits ja s’han cansat de jugar, estan tips  de que l’Oriol el faci gols. Llavors  ell va fer una estona de porter  a l’altre grup i també parava  tots els gols.

-          No si val –crida l’Albert- tu ets més gran i sempre ens guanyes.

Ja estaven una mica avorrits del joc, sobretot,  les dues nenes, que també s’hi  havien afegit, encara que sense massa entusiasme.
 

De sobte la Mireia crida,

-          He vist per la finestra de la cuina, el pastís d’aniversari. Fa una patxoca

-          Anem-lo a veure de prop –fa la Gisela.

 Enfilen les primeres cap dins la casa per anar a veure aquell pastís extraordinari, els nens les segueixen remugant. L’Oriol es queda sol jugant amb la pilota, mentre pensa “Que en son  de criatures”

 La mare havia sortit un moment i tota la quitxalla estaven extasiats davant aquella enorme massa  coberta de nata i mantega, amb cireretes pel damunt, només hi faltaven les espelmes, a tots ja se’ls feia salivera a la boca.

L’Oriol que finalment  també havia entrat els va dir,

-          Sou una colla de babaus, aquí embadocats davant un pastís amb el bé que s’està a fora jugant a futbol.

Per reafirmar el que deia va fer botar la pilota amb força, en aquell moment el Ricard es girava topant amb ella i va desviar-ne el seu curs, donant-li un nou impuls, la pilota va botar  i rebotar de nou anant  a parar a dins el pastís...   fent un gran “ txaaaafff...”  esquitxant  tots els nens de nata i mantega. Sorpresos i amb estupor es fregaven els ulls amb la mà o llepaven el que els havia quedat enganxat  a la cara, prop la boca.

El Martí va ser el primer en reaccionar, posant-se a cridar i a plorar desconsoladament.

-          El meu pastís!!!  Sou uns burros! Me l’heu espatllat.  Ja no tindré pastís.

Els altres nens i nenes no sabien que fer ni que dir, mentre es netejaven dels esquitxos dolços. L’Oriol estava trist i avergonyit, ell no volia pas espatllar la festa del seu cosí, tot i que la situació no deixava de ser xocant.
 

 Amb l’enrenou va entrar la mare, que al descobrir  en que s’havia convertit  el seu treball de tot el matí, aixafat i ple de porqueria, va començar a cridar ; però en veure el gran desconsol del seu menut, va canviar el to, i s’hi va apropar per consolar-lo,

-          Bé, això ha passat  perquè heu volgut ser uns curiosos i ficar-vos on no us demanen. És un petit incident, però no es cap desgràcia. D’aquí una estona començarem a berenar, i bé...  no hi haurà pastís, les botigues avui són tancades, però el que compte es passar-ho bé tots junts, celebrar la festa, jugar, i gaudir de l’amistat. També tinc unes galetes molt, molt  bones, potser més bones i tot que el pastís .

El Martí no estava massa convençut , i encara sanglotava. L’Oriol estava desconcertat, sentia una immensa ràbia davant la tristesa dels seu cosí. Sense que ningú se’n adonés va sortir de  la casa i se’n va anar  a casa de la seva amiga , la Núria, i li va explicar el que havia passat,

-          Tu em podries ajudar, la teva germana fa pastissos, i a mi me’n falta un d’urgentment.

-           No ho se, però ho podem provar, jo no en se massa, si hi hagués la Raquel.

La seva germana gran estava fent un curs de pastisseria  i a casa hi havia  bases de pa de pessic i  molt ingredients , per fer tota mena de tortes i pastissos i altres provatures de les seves, ella també l’ajudava a vegades.

 En aquell moment va arribar la germana, la  Raquel, i al assabentar-se  de la  situació va dir als altres dos,

 -   Va! vinga, som-hi!

Tots tres van posar-se tot seguit mans a la obra, barrejant  xocolata, mantega, intentant de confeccionar un nou pastis

A casa del Martí els nens acabaven de berenar, la mare els va portar  una safata plena d’unes galetes espatarrants, però el Martí estava trist, potser no tant pel fet de no tenir  pastís, sinó perquè havia marxat l’Oriol. Havia  marxat de casa seva i de la seva festa. Ell trobava a faltar el seu cosí gran a qui admirava i estimava molt;  i havia marxat.  Els altres nens intentaven distreure’l, però ell estava tot moix.

-          Són molt bones aquestes galetes, va prova-les.

-          No, no vull menjar res. Vull que vingui l’Oriol.

La mare ja no sabia que fer per distreure el seu petit, per alegrar-li una mica el dia. El veia tan capficat.  On coi es deu haver ficat l’Oriol.

De sobte es va  sentir el timbre de la porta, en el cor del Martí es va produir un sobresalt. La mare va anar a obrir  i no es podia creure el que veia. La Núria i l’Oriol, eren allà portant un gran pastís de xocolata, amb sis espelmes enceses i van entrar plegats allà on eren tots els nens cantant...

-          Anys i anys!  Per molts anys !!!

Tota la quitxalla de la festa es van aixecar i van continuar amb la cançó,

-          Anys i anys , per molt anys!

-          Anys i anys...a la una per molts anys....

-          Anys  i anys ... a les dues per molts anys....

-          Anys i anys  ............................

 

Els ulls del Martí es van il·luminar i un gran somriure va omplir  la seva cara de felicitat. El seu cosí era allà, havia tornat, havia tornat a la seva festa;   i portant  un gran pastís ... i a més, a més ...de xocolata!!!

 -  Novembre de 2011 -