LA CARTA.

El tren ha arrancant lentament de l’estació. El capellà que ha pujat en l’últim moment acaba tot just de posar la maleta a dalt del portaequipatges amb cura de què no es ratlli la pell.

És un capellà aproximadament sobre la quarantena, alt i prim. Moreno de faccions, de cabell negre ondulat i eixerit de fisonomia. Vesteix de clergyman però amb l’elegància d’un home acostumat a moure’s en ambients de tracte social elevat.

Aparenta una gran bonhomia i ha saludat a tothom mentre cercava el seu lloc. Ha tingut sort i ha trobat un departament buit, ja que la família que l’ocupava ha baixat a Mollerussa.

Està somrient i amable, però en els seus ulls hi ha un reflex de llum d’una cosa que el té inquiet. Està a la butxaca de l’americana, fica la mà, amb certa recança, fa el darrer moviment i treu la mà amb la que porta agafat un sobre. Li han donat quan sortia de la rectoria, però, com que anava amb pressa l’ha introduït a la butxaca. Més aleshores, la missiva ja li sembla que li comportarà una sèrie de raons que faran canviar la seva vida. Era com caminar sobre sorra bellugadissa i ell sempre volia posar els peus sobre segur.

És un sobre blanc apaïsat, a la part de davant hi ha escrit amb una cal·ligrafia clara i precisa: A l’atenció de Mossèn Raimon. A la solapa posterior unes inicials que no li diuen absolutament res i una adreça de Manresa.

Abans d’obrir la carta mira els camps de blat dels plans de Lleida. Comença a brotar el blat. Trenca el sobre, treu la carta i comença a llegir:

Apreciat mossèn Artigas, aquesta és la darrera vegada que el penso anomenar d’aquesta manera. A partir d’ara et diré Raimon.

 

Les inicials de la postdata no et deuen haver indicat res sobre la meva identitat, malgrat tot, aquesta carta alguna recança deu provocar-te, ja que hem parlat en confessió del meu cas i de la teva influència en la meva decisió .

Sé que el nom de Marta Olivera, no té res que veure amb la madre del Eterno Socorro en què ens hem conegut fins ara. Àdhuc la resta del problema si que el saps, ja que he vist en les teves reaccions la persona que en contra dels ideals i de la fe seguida durant molts anys, correspon a uns sentiments humans.

Raimon saps que vaig entrar en l’orde als vint anys, després d’un trencament sentimental i que durant aquests  quinze anys res m’ha fet canviar les meves decisions i la meva religiositat. He estat una bona esposa del Senyor i he aconseguit dins del convent ser la responsable dels comptes i la priora obeint sempre l’abadessa.

Però, aleshores vas aparèixer tu, Raimon, no sé què és el que va fer canviar les meves opinions, potser la teva presencia viril molt lluny del vell capellà que venia anteriorment, els teus ulls, les teves mans o els teus moviments. No ho sé!

La primera impressió que va incidir dintre meu van ser les teves mans aixecant el calze en la missa, els dits, les ungles, la suau força amb què l’aixecaves em va produir una sensació, que feia molts anys que no sentia.

Després durant la reunió al refectori: la teva veu, el moviment dels teus llavis, els teus cabells negres un xic arrissats i la força interior que reflectien els teus ulls verds. Més que res el so baronívol de la teva veu em complaïa i semblava un revulsiu interior.

Més tard, a secretaria quan repassàvem els comptes del convent, sempre davant la presència de l’abadessa, em va caure el bolígraf a terra i ens vam ajupir tots dos a recollir-lo, les nostres mans es van tocar i l’escalfor de la teva pell em va fer tremolar. No sé com l’abadessa, que em coneix tant no ho va notar.

I no vull continuar més, només dues coses més que em fan pensar que tu sents el mateix en el teu interior per a mi, car la nostra fe ens impedeixi demostrar-ho.

Sovintejaves molt el convent, mai l’anterior consiliari havia vingut tant, malgrat que van ocórrer fets molt més greus en els quals convenia la seva presència. Sempre la major part del temps era per estar al meu costat, amb l’abadessa davant, clar, però no eren els comptes, que eren exactes, el que més et feia venir. Sentia la teva respiració al meu costat.

Altre lloc, al confessionari, alguna monja va opinar que jo tenia molts pecats a confessar, pel temps que hi estava. Era el lloc de les nostres confidències, ningú va parlar d’amor ni va donar cap nom. Només eren paraules i xiuxiueigs com els dels enamorats. Quan alçaves les mans per la benedicció final i la teva veu d’home em donava l’absolució, m’aixecava del reclinatori trasbalsada.

Raimon, he meditat durant temps, m’he infligit les més fortes penitències i la fi vaig parlar amb l’abadessa. Li vaig exposar el meu cas, el nostre no, ja que no tinc clares les teves intencions. Em va sorprendre, m’esperava una dissertació sobre Déu, fe, religió i servei als altres, em va contestar una dona, una mare que patia per la seva filla. Em va recomanar que fes el que he fet, almenys mentre les meves idees no estiguin prou clares. També em va dir que parlés amb tu, ja que tant dolent era tenir una monja com un mossèn, enamorats. Mal servei donarien al Senyor!

Raimon, saps la meva decisió; saps per què, prou clar que tu he posat; saps la meva adreça i has de prendre la teva decisió. M’agradaria no haver-me equivocat i podem ser uns bons cristians en matrimoni. Si vols ens veiem, sinó, més val que no en diguis res. Espero amb frisança que la teva reacció em sigui favorable.

Teva,

Marta.

El mossèn queda quiet repassant la missiva, sent l’olor lleugerament perfumada de la dona que l’ha correspost, malgrat que ha alterat la seva vida. La dona que li ha fet ofrena d’un amor no per terrenal, menys espiritual. Comença a pensar com donar les explicacions que el deixin lliure i la manera de canviar el seu món i la seva, no, la vida de tots dos. 

Els camps de fruiters passen per la finestra del tren. El Raimon se’ls mira amb un somriure als llavis.

Miquel Pujol Mur.

Berga, Novembre 2007.