EL CARTER

Cada dia esperava amb ànsia al carter. El veia pujar la costa i el meu cor bategava, sabia que em portava carta d’ell. Doncs si, el meu xicot feia la mili al Sàhara, d’això ja en fa uns quants anys. Era el primer noi que havia estimat. Érem molt joves quan vam començar a sortir junts, però creiem que res ni ningú podria trencar el que l’un sentia per l’altre.

El dia que va marxar a fer el servei militar, vam plorar molt tots dos mentre ens desfèiem en una última abraçada, em deia i jurava que m’escriuria cada dia. Cada dia no ho va fer mai, però rebia tres o quatre cartes per setmana, més curtes o més llargues , ( després vaig descobrí que les escrivia el mateix dia amb dates diferents) com els correus no anaven massa alhora a vegades arribaven juntes i altres separades.

El carter, quan arribava a casa, al capdamunt de la costa, ja somreia
- Quina sort té aquest xicot de tenir una noia tan maca que l’espera.
- La sort la tinc jo –contestava.

A vegades li donava un got d’aigua o una llimonada, doncs la casa era una mica separada de la resta del poble i tot era pujada i a l’estiu arribava tot suant. Era un xicot molt trempat, tindria uns trenta anys, ahir em va explicar que havia tallat amb la seva novia i estava tot capficat.

Un dia em vaig adonar que esperava amb deler la seva arribada, però no per les cartes que em portava sinó per poder xerrar amb ell i passar una estoneta junts. No se ni com va ser però em vaig adonar que n’estava bojament enamorada, i ell també ho estava de mi, però es clar jo havia de ser fidel al Lluís; feia més d’un any que havia marxat i ja faltava poc per que tornes.

El carter pujava cada dia encara que no portés cap carta, només per estar una estona amb mi i fer-la petar una mica. Havíem decidit que primer tallaria amb la parella abans de sortir junts.

Com li diria al Lluis ? No sabia com fer-ho. Ens havíem jurat amor etern. Ell deia que tenia moltes ganes de veure’m de poder estar junts de recuperar e temps perdut. El temps no es recupera , el temps passa, el temps es perd, el temps desfà promeses. Pobre Lluis, no voldria fer-li mal, però jo estimava al carter.

Va arribar el dia, la tornada, el vaig anar a esperar a Barcelona. Semblava un estrany, durant el camí cap a casa quasi no vam parlar . Vam quedar que l’endemà vindria i parlaríem, llavors estava molt cansat.

Estava neguitosa esperant el dia següent. Va arribar amb un posat molt molt seriós, gairebé em va espantar. Havíem de parlar molt, em va dir. Després d’asseure’ns al menjador, ell va començar a balbucejar,
- Mira Ester, he esta pensant molt aquests dies. Som molt joves... m’he adonat que no puc comprometre’m encara. Hem de deixar això nostre. Sento el mal que et pugui fer, però ...

Ell parlava i parlava, però jo feia estona que no l’escoltava, i dintre meu somreia alleugerida per no haver de ser jo qui fes aquell pas.

  - maig de 2011-