Quan
s’entra en els diferents departaments que componen el complex d’observació
sideral, el visitant s’adona que està rodejat de la més moderna i sofisticada
maquinària tecnològica que ha construït l’home.
Sala
darrere sala hi ha taules amb ordinadors, pantalles petites i gegants, escàners
i tota mena d’aparells informàtics i electrònics, que ni tan sols poden
imaginar-se la gran majoria dels humans.
Situat
al centre del complex, en la sala central, hi ha Prometeus, l’ordinador alfa, que l’ocupa totalment. Només se sent
el seu zumzeig mentre classifica i enumera les dades que rep de la gran lent, l’ull
de Déu, com és anomenada, per oblidar-se de les xifres amb què és coneguda a
nivell tècnic.
Poca
gent es mou pels passadissos. Algunes persones van de plafó en plafó i revisen
els llums dels diferents sistemes. Aquests controls s’apaguen i s’encenen, indicant,
en tot moment, si capten alguna anomalia o si han detectat cap element estrany,
per més insignificant que pugui semblar, de les dades que retransmet automàticament
el gran ull en la seva exploració del macrocosmos.
Com
és habitual en un lloc d’importància capital per la vigilància de l’espai que
envolta la Terra, les forces de seguretat, situades estratègicament, controlen
les entrades i sortides del personal, tingui el rang que tingui, àdhuc les sortides
i entrades dels documents i els materials informàtics. Un servei especial
revisa i destrueix tota la informació que ha estat rebutjada.
A
la sala del gran ull, on només tenen entrada un nombre molt reduït de persones,
parlen els dos màxims responsables de la part científica del projecte. Són els
MA, com diuen respectuosament els seus col·laboradors perquè, un té de nom
Màrius i l’altre Marc. Els dos són persones de mitjana edat i d’ulls somniadors
- Avui
és el gran dia, veritat, Marc- digué el més alt.
- Sí.
Per fi podem rebre la informació de la sonda espacial – contesta l’altre mentre
es treu les ulleres, observa si els vidres són nets i se les torna a posar després de donar alè
als vidres i passar-hi un mocador.
- Ja
han passat cinc anys que la vam enviar al planeta blau del confí galàctic.
Estic impacient després de tant temps.
En
aquell instant un resplendor surt d’una de les pantalles. Sona el telèfon,
l’agafa el Màrius, escolta i contesta
amb veu alegre:
- Sí,
ara mateix- girant-se al seu igual-. És Prometeus.
Ja tenim totes les dades aquí. A la pantalla gran.
Pitja
el comandament adient i comencen a veure’s una sèrie d’imatges com si d’una
pel·lícula antiga es tractés. Són escenes de formes de vida cavernícola, de
cabanes i d’humans que acaben de baixar dels arbres. Encara els homínids no han
establert la plena verticalitat de l’esquena i caminen mig encorbats. Les mares
porten els fills agafats a l’espatlla. Entre ells parlen en udols
inintel·ligibles, mouen exageradament la boca i fan molts signes amb les mans,
tant d’amistat com d’amenaça. Tot just tenen utensilis rudimentaris i només a
l’entrada d’una gran cova es veu un foc, a terra, que és vigilat per un home vell.
A
fora del campament se senten les feres disposades a devorar els dèbils ésser humans
que s’atreveixin a sortir sols del recer.
- Què
et sembla? - pregunta en Marc.
- Tan
formosa com és aquella terra. La seva aparença em recorda al nostre planeta
blau de la joventut.
- Fa
tants anys! Tu vols dir quan la insensatesa dels homes, l’afany de poder i les
armes atòmiques no l’havien embrutat.
- Què
fem? Jo els deixaria tal com estan. Que facin la seva evolució! Si ho comuniquem
a la premsa els governs i els especuladors, com voltors, se’n voldran apoderar.
- Sí.
Serà igual que amb els pells roges, els inques, els aborígens australians, els
papús i tantes races que han desaparegut o malviuen en el nostre món.
Respectem-los?
- Què
saps com fer-ho desaparèixer?
- Tant
com tu. Es prem un botó, salta el programa i un disquet trencat que va a parar
a la bossa de reciclatge i aleshores els de seguretat el trinxen. Com quePrometeus només és una màquina perfecta
ens hem d’aprofitar que no és infal·lible i la seva intel·ligència és previsible.
- Molt
bé. No estan madurs.
- Trigaran
segles a estar-ho. Però potser tindran millor sort i el seu planeta serà un món
feliç i sense enveges.
Els
MA es donen la mà i cadascú marxa al seu despatx. Han impedit la destrucció
d’un món per desenvolupar.
Miquel
Pujol Mur.
Berga,
06/12/2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada