-Joan, aquesta tarda ve el Pere a jugar amb tu. Ja saps que ha estat malalt i és molt neguitós. Per favor, no el contradiguis en res i passeu una tarda agradable. Així un altre dia també podràs anar a jugar a casa seva.
El Joan escolta els pares i com jugar sol és molt avorrit pensa:
>Mira per on. Avui tindre companyia.
Aproximadament a les quatre de tarda apareixen els tiets acompanyats del seu cosí. Després dels petons i els habituals:
>Què maco que està- amb la resposta per part dels altres pares:
>Bah, no diguis. El teu si que n’està i fa una cara de bon minyó.
>Ui, si sabéssiu...
Finalment després d’acabar totes les hipocresies el pares del cosí se’n van. El Joan pren per la mà al seu parent i marxen a l’habitació a jugar. Juguen tota la tarda sense problemes, però el cosí fa seu el cotxe elèctric nou del Joan. Arriben els pares a recollir el Pere i aquest fa una gran barraquera perquè es vol emportar el cotxe.
Imagineu-se al Pere aferrat al capot amb els ulls plorosos. Fet un sac de llàgrimes, mocs i gemecs. Tibant amb les dues mans i amb els ditets blancs de fer tanta força.
Els pares del Joan per no indisposar-se amb els cunyats fan que li deixi el cotxe al seu cosí. Queden que el proper dia el Joan anirà a jugar a la seva casa i podrà recuperar el joguet.
El Joan va dormir malament aquella nit. En somnis va veure el seu cotxe empès escales avall i els bombers que anaven a salvar-lo. Però tot passa i un parell de dies després va anar a casa del cosí.
Després de les habituals cortesies del grans va marxar a l’habitació del cosí. La primera cosa que els seus ulls van cercar va ser el seu estimat cotxe. A la fi el va trobar sota una cadira però li mancaven les portes i dues rodes.
El Pere això si, mostrava ufanós la seva nova locomotora, negra i verda, brillant i esplendorosa que treia fum i xiulava. Nova i neta com una patena.
Poc li va deixar el Pere jugar amb el seu joguet. Però en el moment de marxar el Joan va agafar la màquina de tren abraçant-la contra el seu pit i va provar de fer una marranada a veure si aquesta vegada sortia guanyador i se la emportava.
Els tiets li donàvem el cotxe espatllat i desprès de molts plors no va aconseguir res més que una plantofada forta al cul i una tibada de braç. El Joan tampoc va dormir aquell nit malgrat les paraules de consol dels pares.
Va passar una setmana i tot començava a oblidar-se quan els pares el van cridar per anunciar-li la nova visita del cosinet. Altre cop les mateixes paraules de benvinguda i a la fi:
>Aneu a jugar nens!
>Si, pares. Pere vine que avui t’ensenyaré el meu nou joguet!
Quina mirada de mala persona va retratar-se a la cara del cosí i van entrar a l’habitació. El Pere va cridar espantat. De joguet cap només enmig de la sala el mastí de guardar el patí. Gros, indolent, bavós, grunyidor i amb uns ullals immensos
>Hala, a veurà si te l’emportes aquest!
Imagineu-vos on eren el joguets. A la caseta del gos. El Joan havia treballat molt per amagar-los i per pujar el gos a la seva cambra. Però veure cridar i sortir corren a seu cosí el va recompensar.
Miquel Pujol Mur
Berga, 14/03/2009.
ja ja ja...
ResponElimina