Un diumenge al matí de
tardor, l’Andreu la Teresa i el petit Martí estant fent ruta cap a
Aitona, doncs tenen una reunió familiar, l’aniversari dels avis. El petit està
molt content de trobar-se amb tots els cosins, tiets i amb els avis, tot i els
seus cinc anys recorda amb il·lusió les anteriors trobades .
L’Andreu, professor d’història a l’Institut de Manlleu, té la
intenció abans, però, de fer una visita guiada al monestir d’Avinganya
que ha estat molt restaurat aquests
últims anys, té ganes d’aclarir algunes coses amb el guia. Sobretot la cripta, i
l’Orant, que hi ha controvèrsia , si és de l’època paleolítica o del s. XIII
quan es va fer el monestir. La Teresa
tot i ser d’aquells indrets, encara que fa molts anys que n’és fora no l’ha visitat mai. El nen gaudeix viatjant
amb els pares, però pensa sobretot en quan es trobarà amb els cosins .
A les deu en punt comença la visita , que durarà una hora i
mitja . Ales dotze és trobaran amb la família. Estan reunits un bon grup de
gent de diferents indrets, la Teresa es troba amb unes amigues de la infància
que fa molts anys que no havien vist. Primer visitaran la part més antiga, després visitaran la
cripta amb l’orant i finalment la part més recent del monestir l s. XVII i XVIII la restaurada ultimament.
El Martí va amb la seva mare, però aquesta té feina xerrant
amb les amigues i no li fa massa cas, el nen s’avorreix, tot es gent gran. Quan
baixen a la cripta, un lloc mica
fosc va de la ma del seu pare. El nen
queda encantat amb la figura aquell home
que sembla que dorm, però té els ulls oberts. El guia comença l’explicació , el
pare està molt atent li interessa el que diu i rumia les preguntes que li vol
fer en acabar.
El nen està cansat i avorrit i s’asseu en un sortint al
costat de l’Orant. En aquell seient improvisat va escoltant el rum-rum de les explicacions del guia i poc
a poc la son el venç i es queda clapat.
Quan és desperta tot es foc i no h i ha ningú allà, el nen te por i comença a
plorar...
El grup de visitants està reunit a la part nova del monestir ,
on hi ha les celles, el pati i l’hort . La visita s’ha acabat i van acomiadant al guia.
La Teresa s’apropa a l’Andreu
preguntant,
¾
Escolta,
on és el Martí?
¾
Era
amb tu no?
¾
No,
fa poc que estava amb tu... on és?
Va començar una gran esverada, el nen no era enlloc, el guia
ja havia sortit del edifici. Llavors una senyora gran del grup, diu,
¾
Jo
l’he vist a la cripta, assegut al costat de l’Orant , estava mig endormiscat.
Llavors tota la colla de gent va córrer cap a la cripta. La Elisa,
un joveneta del lloc corre cap a
fora i va atrapar al guia quan aquest
entrava al cotxe... ella sabia que aquest portava les claus de l’església i la
cripta, el va agafar just abans no marxés, que també va tornar enrere per ajudar
a buscar el nen.
Quan van entrar a la cripta van trobar al Martí agafat al cap de l’Orant amb els ulls encara
llagrimosos , els pares el van abraçar plorant, el nen eixerit els va dir,
¾
Mira
mama, aquest senyor d’aquí em feia companyia i m’ha dit que no plores perquè
aviat em vindríeu a buscar.
Després de l’ensurt van arribar aviat a Aitona on ja els
esperaven tiets i cosins on junts van entrar a la casa pairal per trobar-se amb els avis i felicitar-los, aquests contents de poder-hi esser tots com
cada anys i celebrar els vuitanta anys de tots dos , ja que els feien amb pocs
dies de diferència. Mentre els grans es
posaven al corrent del dia, els menuts jugaven a l’era , esperant que fossin
les dues per anar a un restaurant allà prop on acabarien la festa.
Després de l’ensurt de l’Orant , allà jugant amb els cosins ,
entre els tiets i avis el nen era feliç; és va oblidar de la por i l’angoixa que havien
passat , a més el Marti els ho va explicar com una anècdota. Els pares estaven una mica avergonyits pel fet,
que per sort va acabar bé i sense traumes per ningú.
Gener de 2024
