dijous, 28 de juliol del 2022

LA DISSORT D'UN TENDRE AMOR


L’Amèlia  va cavil·lar força estona abans de començar a preparar l’equipatge. No cabien gaires coses en la petita bossa que volia emportar-se , les coses més bàsiques , no fos cas que aixeques sospites. Després va  posar-se l’abric i es va amagar  els cabells sota un mocador fosc, volia camuflar-se amb la nit en sortit d’amagatotis de casa”.

A les tres en punt de la matinada sortia per la porta del darrera, abans va donar una última ullada a la casa que segurament no veuria mai més. El vent gelat d’aquella nit de gener li colpia amb força a la cara , però el cor li bategava a mil. Va creuar el petit jardí i va enfilar carrer avall, en direcció a l’estació a l’altre punta del poble. Caminava lentament, mentre pensava en ell, si ja hauria arribat, qui seria el primer. El tren encara trigaria més d’una hora a venir, cap a quarts de cinc, de fet en aquella hora, en el petit poble només  solien pujar-hi quatre o cinc persones, normalment treballadors del tren, cuidadors de  la via.

Arrecerada en un seient de fusta de l’estació, tremolant de fred, mirava impacient el rellotge, ja passaven de les quatre i el Francesc no es veia enlloc ; Que li haurà passat que no sigui aquí, falta poc més de mitja hora perquè passi el tren – pensava la noia angoixada-  Deu meu,  hi si li ha passat alguna cosa? És preguntava.

Mentre això passava , una estona abans , el Francesc feia la mateixa operació que l’Amèlia, desant un  petit equipatge en una bossa,  esperant trobar-se amb ella i fugir junts, emprendre una nova vida amb il·lusió i amor;  lluny dels plans organitzats pel seu pare  de dirigir la seva vida i apartar-lo de la noia que  tant estimava, només perquè  era d’una classe inferior a la seva i no feia per mi, segons ell,  ni per els seus plans... el xicot només esperava que fossin les tres en punt per sortir i per retrobar-se amb ella , segurament coincidirien en el passeig de l’estació.

El senyor Ignasi, el pare del noi,  feia uns dies que notava al seu fill estrany, alguna en portava de cap; aquella nit estava inquiet i com no podia dormir va sortir ben abrigat al jardí, a respirar l’aire fred de la nit. Quan anava a entrar va veure llum i moviment a la cambra del noi, va restar a l’aguait. De cop s’apaga la llum, al poc sent com aquest baixa sigil·losament l’escala, llavors la porta s’obre lentament amb cautela, així que surt, el pare l’agafa fort  pel braç i bruscament l’obliga a tornar a entrar, ell forceja per escapar, llavors discuteixen acaloradament, els crits i soroll desperten els altres membres de la casa.

 En plena crisis nerviosa, la mare com tantes vegades li administra un fort sedant  que el fa dormir gairebé un dia sencer. El pare emprenyat, mentre la criada i el majordom el duien a la cambra, cridava alt i sense embuts, “s’han acabat els romanços;  dilluns... dilluns sens falta cap a Suïssa a l’internat, ja estic fart de les teves sortides;  mentre la mare serrava  les dents ben fort  per evitar que li saltessin les llàgrimes.


El tren arriba puntual a l’estació, cinc o sis persones pugen, amb l’avís del xiulet, empren de nou  la marxa. L’Amèlia  resta encara en el banc com petrificada, sap que alguna cosa forta  ha passat per que el Francesc no hagi arribat, plora desconsolada. Sola no tenia cap sentit marxar,  no sap que fer , les forces li manquen. L’encarregat de l’estació la fa entrar dintre la cabina  perquè s’escalfi una mica  i li dona  un cafè calent. La noia es retorna una mica i sense saber com, decideix tornar a casa, quan just arribava  a la porta cau el terra desmaiada.

La mare de l’Amèlia feia poc que s’havia llevat i havia llegit el missatge que li havia deixat a la taula del menjador. “He marxat amb el Francesc, no patiu, ens estimem i ja rebreu noves nostres” la mare desesperada, no creia el que llegia, s’havia que el marit no acceptava tampoc aquell  xicot ric , però això de fugir amb ell, si son dues criatures. Va sentir alguna cosa estranya i va obrir la porta del carrer i la va trobar allà estirada al terra. Al costat de l’estufa es va anar retornant i després el metge la va  venir  a veure. Després de la visita , el diagnòstic, una forta depressió i a més ... està embarassada.

Tornar a casa va ser la seva salvació. El pare va cridar molt, li costava assimilar els fets,  però la mare li feia costat. La por al seu pare i l’amor al noi es el que l’havia incitat a voler marxar.

 Pel poble va córrer la noticia que l’hereu de cal Soler, havia marxat a estudiar a Suïssa, i poca cosa més. A la Amèlia  li va costar recuperar-se, el pitjor és que no va tenir mai més cap noticia d’ell i això li va fer molt mal.

Tot i la seva joventut la noia va voler tenir el fill, encara que li van proposar avortar, ella no ho va voler. Per evitar les xafarderies de la gent, sobretot al pare, van decidir anar a viure a un altre lloc, un poble més gran on la gent no es ficava tan en la vida dels altres.  Allà va néixer el Xavier, aquell petit  va ser la joia de tots, els pares li van donar el nom , la mare ajudava  a la noia a criar-lo, per la gent era el seu germà. La noia va poder continuar estudiant, acabant el batxillerat va fer infermeria. El nen li recordava al Francesc, tot i que no va voler que aquest  ni els seus en sabessin mai res d’ell, va seguir estimant-lo molts anys, però el temps tot ho cura i quan va conèixer al Jaume, un metge de l’hospital, on treballava va descobrir el veritable amor i al  poc temps es van casar. El Xavier ara te un germà i una germana petita, a qui estima molt,  tot i que ell ja és a la Universitat. Mai li ha interessat saber  qui era el seu veritable pare.

Perquè ara passats més de vint anys l’Amèlia ha recordat tant nítidament totes  aquestes coses, que ja quasi  tenia oblidades . Avui es el primer cop en tots aquests anys que se l’ha trobat davant. A l’Hospital on treballa d’ infermera, en un home gran que ajudava, l’ha impressionat la seva mirada; en aquell home, borratxo , drogat, envellit, viciós, malalt...  ha vist una mirada que la trasbalsat ... era la mirada del Francesc, però aquell home no tenia res a veure amb el noi  que ella havia estimat, ha hagut de buscar el seu nom a la fitxa per saber que realment era ell . Li va causar llàstima, tristesa i pena, aquella  deixalla humana en que s’havia convertit  i  l’havia convertit el seu pare, amb els seus diners i el seu desitjos de poder i prepotència. Van parlar molt poc,  ell gairebé ni va reconèixer. El  que més greu li sabria seria si algun dia el seu fill, el Xavier,  volgués saber la veritat de qui era realment el seu pare.

/20/02/2022/


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada