SER UN PERSONATGE FANTÀSTIC

Aquest treball em fa barrinar massa. “Ser en una història un personatge fantàstic”. Quines fantasies he viscut a la vida. No sé, potser moltes. Quantes s’han complert. Potser alguna, però tal vegada mai les més desitjades. O potser sí, però no les he sabut paladejar  en el moment oportú.

Però sóc un ser fantàstic? Sincerament, crec que no. Simplement un mortal que ha portat una vida normal repartida entre la època infantil, la pubertat, i l’adolescència, fins a arribar a això que hi diuen l’edat adulta. Aleshores han anat transcorren els anys, seguint unes pautes marcades per la societat, fins arribar a ara.

Néixer, viure, reproduir-se, envellir i morir: cinc premisses reals de la vida.

Estic davant de l’ordinador amb el cap buit d’idees. La pantalla no em diu res, està blava com blanc és el meu pensament. Miro les tecles i les lletres mal posades, callen, no responen res. Ni tan sols hi endevino, una mala definició de mots encreuats per agafar un xic de pista mediàtica. Girant el teclat tret d’una inscripció que diu “Made in Xina”, tampoc trobo cap camí per embrutar la pàgina Word.

En un tros de paper començo a escriure noms d’éssers mitològics, imaginaris, de pel·lícula, de contes infantils i no tan infantils, la meravellosa saga de superherois americans;  i fins i tot,  arribo als famosos “mangas” japonesos. Malauradament de tot aquest batibull no surt cap indici que mogui les cèl·lules grises del meu intel·lecte. Això d’intel·lecte em sona molt malament, primer perquè m’he equivocat, no he posat el signe de geminació, i segon, ho trobo massa pretensiós.

Ser l’Au Fènix que ressorgeix de les cendres per tornar a emprendre el vol. Em dic a mi mateix, no, vigila amic, que les cendres a la teva edat poden ser una premonició de la propera fallida. El tornar a volar, ni ho pensis i el caminar lleuger, tampoc.

La primera idea havia estat escriure de Frankenstein, no el metge boig que volia emular Déu, sinó l’estranya criatura que va crear i que, malgrat ser horrorosament lletja en el seu interior bategava un cor pur i sense maldat. Encara no havia estat contaminat per la condició humana. No he pogut.

Dràcula, tampoc, he llegit la seva història real i va ser un home que va lluitar pel seu país, la seva gent i la seva religió, utilitzant els cruels mitjans que tothom feia servir en aquella època.

I si fos Peter Pan? Aquest sí que es un personatge simpàtic, però només tanco els ulls i em surten davant escrites amb lletres negres i llums vermelloses, les lletres no. De seguida m’acusarien de tenir el síndrome del mateix nom. Sí, home, sí, allò que diu que els homes no creixen, que sempre malgrat l’edat són infantils. De veritat infantil no m’hi trobo, malgrat que jugar una mica a les “xives” potser també em distrauria.

Com que no em vull allargar massa que després em renya la professora , poso fi aquest escrit en aquesta ratlla.

Miquel Pujol Mur