Amb recança vaig
buscar la clau de la llum. Una trista bombeta va intentar aclarir la penombra.
Malgrat el
silenci vaig entrar de puntetes, com qualsevol lladre poruc.
L’habitació, una
senzilla sala menjador-cuina, era buida. Restes de menjar i plats bruts a
l’aigüera. Vaig avançar pel passadís en la recerca de les altres cambres.
Primer el bany,
també brut i desendreçat. Una cortina mig esquinçada penjava a la banyera.
He empès la
porta de l’habitació. Tot és silenci, tot és fosc. La fètida olor persisteix
però encara és més forta. Silenciosament he entrat a la habitació. El cos és al
llit on ha estat abandonat.
Un raig de sol eix
per la finestra il·luminant el cos consumit i desfigurat de la dona. Com ha
pogut resistir tant temps malalta i sola al llit sense menjar ni veure.
A fora un ocell amb
el seu vol trenca l’escletxa de llum i em fa la impressió que els seus llavis exsangües
es mouen demanant-me auxili. Els seus ulls opacs i sense vida em miren.
El meu
estomac fa esforços per no perbocar allà
mateix. Em giro i fujo esperitat, no gosant mirar enrere.
Miquel Pujol
Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada