dimarts, 7 de març del 2017

A LA CUBANA, SENYOR!

Era assegut a una taula del bar en aquell saló de l’hotel. Olorava tranquil·lament el cafè portat pel cambrer. Començava a estar una mica fred pel meu gust.  

Feia una estona que en un cert to d’ironia havia fet adonar al noi que s’havia deixat la cullereta a la barra. Com els meus gustos són molts especials havia reclamat al servicial xicot que amb força cortesia m’atenia que també volia una mica de sal, només uns pocs granets i un polsim de xocolata.  

Un record de la meva àvia que des de temps immemorials ho feia en remembrança d’una estada bastant llarga d’un dels nostres ancestres. Una tradició familiar que manteníem de generació en generació.

El cambrer trigava massa per a complir els meus requisits i cada cop em posava més neguitós. 

Aleshores vaig notar una presència, tal vegada el perfum d’una terra de sol i mar tropicals, lentament  vaig girar-me. Els meus ulls sempre badocs al contemplar la bellesa femenina van recórrer ràpidament el seu cos. La seva pell va encendre la meva admiració, era d’un color entre morè fosc i daurat. Una exquisidesa de dona amb tota la formosor pròpia de la seva joventut. 

Amb una veu plena de la dolçor i suavitat, de la seva parla sud-americana, tal vegada record d’aquella terra de sol brillant, va dir-me quasi arran d’orella, mentre m’entregava una altra tassa de cafè calent i olorós:
¾     A la cubana, senyor! 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada