He estat donant-li voltes al
tema dels trobadors, de les dames i dels senyors. Tot això, barrejat amb la
temàtica del fino amor o amor galant se’m va ocórrer per escriure aquest relat.
Els trobadors són els ocells de bell plomatge i de fi cantar per a les orelles
de les senyores enyorades. Sempre hi havia una vacant al llit de les dames.
Pobres senyores oblidades per un marit que sempre tenia una excusa per marxar a
fer guerres o batalletes per l’ample món.
Quasi sempre l’home era
salvant el món, guerrejant en un lloc o un altre. Lluitava per aconseguir poder,
per religió i per demostrar-se que encara era brau. En ocasions, també per fer
el brètol amb els seus amics. O tal vegada per allunyar-se del castell i buscar
altres companyies femenines per passar l’estona.
Una vegada la senyora del
castell que estava mig enamorada del seu brau i valent espòs, ja una mica gran,
va començar a escoltar les trobes galants d’un jove admirador.
Quan els homes eren en
campanya militar aleshores les dames del castell organitzaven un petits saraus.
Primer van començar a tocar música amb el seus instruments. Després van ballar
entre elles. Més tard van llegir poesies i altres entreteniments prou decorosos
i de bon veure.
Però, una d’aquestes nits de
festa la més xica de les dames, una entremaliada donzella, va explicar que
havia sentit cantar i fer trobes a un ben plantat trobador. Com les senyores
eren avorrides de parlar i de jugar entre si, van pensar, potser sí que el fem
pujar per entretenir-nos i escoltar les seves balades. Es sabut que el cant
guanya en sonoritat quan les fines veus femenines es barregen amb una de més
baronívola i masculina.
D’amagatotis, sempre hi ha un
oficial de la guàrdia que oblidant les recomanacions del senyor complau, a
canvi d’alguna prestació econòmica, a les dames van convidar al galant i formós
trobador a una de les seves innocents vetllades.
Caram! Que bé cantava i com
sabia moure’s el jove galant. Havia en el seu plomatge una gentilesa
abastadora. Sabia al ballar fregar suaument la pell de les dames. Els hi feia
venir petites esborronades de plaer. Els hi dedicava unes mirades enamoradores.
Cadascuna de les dames interpretava era dedicada en exclusiva a la seva
persona. Cada cop les seves trobes eren més excitants i engrescadores, pujant,
graó a graó, la subtilesa eròtica del seu cant. Sabia parlar d’amor, de
xafarderies. De senyors i senyores d’amor amagat. Coneixia tots els racons mundanals
de la cort i si no se’ls inventava per fer riure i també per a fer cremar la
flama interna i amorosa de les dames. Finalment tot aquesta amor galant, de
trobes, de fina gresca va portar les seves conseqüències. La senyora del
castell mancada d’amor va portar-se el gall de bon plomatge i bona veu al seu
tàlem.
Les nits van convertir-se en
meravelloses per la dama i el trobador. Llargues i amoroses, de llanguits
sospirs des de la foscor a la matinada. Malgrat tot la senyora del castell
estava molt empipada amb més d’una de les seves amigues i dames. Com tot el
fino amor era secret, però conegut de totes, en més d’una ocasió sota la
amenaça d’anar-se de la llengua alguna compartia el jove galant.
Un dia va arribar una nova i
funesta notícia. El senyor tornava. Però no joiós de guanyar batalles, sinó que
en la darrera la seva vida havia acabat amb un cop de llança. Els crespons
negres onejaven en les torres i places del castell. El sepeli va ser
esplendorós, senyors de tot arreu van venir a rendir homenatge al valor del
senyor. Quasi tots els cavallers de les contrades veïnes i alguns de llunyanes van
passar a rendir acatament a la senyora. Més d’un va pensar en ocupar la plaça
en el llit de la senyora i el les rendes del difunt. El trobador, vestit de
negre, sempre va ser al costat del tron de la senyora.
Tot passa i tot s’acaba, una
vegada mort el marit, la senyora va encomanar la guarnició del castell a un valent
capità i va continuar folgant de les arts de l’amor al llit amb el trobador. Ja
senyora i ama del castell no va haver cap dama, ni amiga que li canses a l’amant. Tot van ser flors i violes durant molt temps.
Però com a la vida tot fineix, fins i tot l’amor galant, una nit de llamps i
trons la senyora va trobar a faltar una mà forta i valenta, que a més de dolces
cançons i fino amor, l’agafés molt fort demostrant-li la força de l’home.
I així va ser, va trobar a
l’home, un nou castell més gran i més riquesa, que tampoc va malament per
oblidar el dolç cant de l’ocell. Hi ha que dir que el trobador amb tanta
folgança, havia fet panxeta i fluixejava un xic.
Que dolorós va ser tornar a
les places i mercats a cantar amb veu dolça els records de la dama. Quan
sirventesos (cants de critica i malla llet) va cantar contra el nou senyor de
la dama. Al cap d’un temps una altra dama, menys jove i menys rica, al veure’l
ja prim i menys acomodat a la bona vida també va oferir-li el seu amor galant
però adreçat a bones pràctiques sexuals.
Hi ha molts ocells de ja no
gaire bona veu que també ajuden a gaudir de bons moments.
Senyor, senyor del
gran palau
no sigueu ufanós
de la vostra conquesta
que això que tant
gaudiu i tant us plau
a la vostra dolça senyora
li ensenyar
un pobre, amat i
amant trobador.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada