L’església, una massa pètria i ferma, no eterna com el cel,
però sòlida i ben arrelada a la terra.
La casa de camp vella i abandonada. Fa poc
l’últim habitant, una dona gran l’ha deixada. Més encara no ha caigut en dessús
manté les portes i les finestres útils pel seu servei.
Un rajolí d’aigua omple poc a poc el
safareig. La llum damunt del porxo, només una bombeta i una simple pantalla
fèrria mostra el seu entorn. Encesa com a darrer esforç per no ser oblidada, ni
la dona ni la casa.
Al costat les quadres mostren restes
d’eines de la feina d’una casa de camp: el carro antic, les reixes rovellades i
mil andròmines de fermar, per treballar i donar de menjar els animals.
Els entorns de la casa i l’església amb la
verdor de l’herba tendra il·lumina tot el paisatge. A la llunyania s’escolta el
soroll d’un tractor que llaura la terra.
Davant de la casa tres nogueres demanen
l’atenció del visitant. Saltar un petit marge, rodejar una roda de molí, l’olor
de l’herba trepitjada.
Donar voltes cercant a terra els fruits
oblidats. Un, un altre, aquell. Tres fruits i més de pell ennegrida, trencada,
dura que llisca de la closca al passar-hi la mà. La closca mascarada, dura i plena de solcs com la mateixa vida.
On! Una pedra, potser la mateixa roda de
molí farà d’enclusa. Un cop sec i la closca ens ofereix el fruit del seu
interior. Les dues meitats surten en poc temps, el gust fort i un xic picant
omple la boca.
Una llesca de pa torrat, dues rodanxes de
mató i una mica de mel destaquen el sabor de la nou i embolcalla dins la nostre
boca tots dels aromes naturals del món terrenal.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada