dilluns, 13 de gener del 2014

LA CASA OBLIDADA.

El soroll  de l’aigua canta quan llisca entre les pedres del minso rierol. 

L’església, una  massa pètria i ferma, no eterna com el cel, però sòlida i ben arrelada a la terra. 

La casa de camp vella i abandonada. Fa poc l’últim habitant, una dona gran l’ha deixada. Més encara no ha caigut en dessús manté les portes i les finestres útils pel seu servei.  

Un rajolí d’aigua omple poc a poc el safareig. La llum damunt del porxo, només una bombeta i una simple pantalla fèrria mostra el seu entorn. Encesa com a darrer esforç per no ser oblidada, ni la dona ni la casa.  

Al costat les quadres mostren restes d’eines de la feina d’una casa de camp: el carro antic, les reixes rovellades i mil andròmines de fermar, per treballar i donar de menjar els animals.

Els entorns de la casa i l’església amb la verdor de l’herba tendra il·lumina tot el paisatge. A la llunyania s’escolta el soroll d’un tractor que llaura la terra. 

Davant de la casa tres nogueres demanen l’atenció del visitant. Saltar un petit marge, rodejar una roda de molí, l’olor de l’herba trepitjada.  

Donar voltes cercant a terra els fruits oblidats. Un, un altre, aquell. Tres fruits i més de pell ennegrida, trencada, dura que llisca de la closca al passar-hi la mà. La closca mascarada, dura  i plena de solcs com la mateixa vida. 

On! Una pedra, potser la mateixa roda de molí farà d’enclusa. Un cop sec i la closca ens ofereix el fruit del seu interior. Les dues meitats surten en poc temps, el gust fort i un xic picant omple la boca.  

Una llesca de pa torrat, dues rodanxes de mató i una mica de mel destaquen el sabor de la nou i embolcalla dins la nostre boca tots dels aromes naturals del món terrenal.

Miquel Pujol Mur                                                     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada