“De vegades els únics realistes són els somiadors” DALAI-LAMA.
En
Blai està assegut davant la taula del seu despatx amb l’ordinador en stand-by, fa una pausa en
el treball per descansar una mica la vista. Amb els ulls tancats és relaxa
mentalment. Aviat es veu transportat a
la infantesa, veu aquell nen petit escarransit, amb llargues temporades
convalescent de diferents operacions a causa de les deficiències de la polio, .
Tancat a la petita habitació o al selló del
menjador de casa quan necessitava ajuda per moure’m. estava trist i avorrit, sovint
em feia mal el braç o la cama i plorava . La mare em consolava i m’animava,
recordo que seguint el seu consell deixava volar la imaginació, i em veia corrent
com els altres nens , amb el cos sa, ple de vida i mobilitat, jugant a futbol
amb els companys, fent caminades o nadant a la platja. S’imaginava en llibertat,
fent el que li agradava, pujant al tren i recorrent aquells poblets petits vora
el mar. Va sospirar profundament! però
l’esforç havia valgut la pena. A mes de
somiar també li agradava molt llegir i estudiar el que podia, ja que no podia
anar massa temps seguit a l’escola i sempre anava endarrerit .
L’època
més difícil va ser a l’adolescència, sobretot cap els divuit anys, quan es va
enamorar d’una companya de l’acadèmia on anava , aquesta el va rebutjar no
volia saber res d’ell perquè coixejava força encara, tot i que havia fet grans
avenços des que era infant. Sobreposant-se al desengany i a la tristesa , va començar a
somiar que es lligaria i es casaria amb la noia més guapa i intel·ligent de les
contrades, aquesta l’esperava en algun lloc amagat, aquest somni repetit el va anar alliberant de
la depressió .
No va
poder fer estudis superiors com li hagués agradat, els pares no tenien gaires
diners, els havien invertit tots en la seva recuperació. Encara li quedava una
altre operació pendent. No es va desanimar i va continuar estudiant idiomes i comptabilitat
a l’acadèmia on anava. Després de la última operació i convalescència, va
recuperar força la mobilitat, i amb petits enginys gairebé dissimulava la
petita coixesa i la poca mobilitat d’un braç.
Va entrar a treballar al despatx d’una petita
empresa del poble que és començava a expandir. En els seus somnis es veia anant
escalant llocs en el treball, volia aconseguir arribar a ser director. Acostumat
a la concentració que havia adquirit somiant, i també a la seva intel·ligència,
era capaç de pronosticar i endevinar per on aniria el rumb dels esdeveniments.
Als
trenta anys va conèixer la Laura, aquesta va entrar al despatx de secretaria,
van congeniar aviat, era guapa , intel·ligent, simpàtica... jo que sempre
m’havia apartat de les noies pels primers fracassos juvenils, vaig pressentir
de seguida que era la dona de la meva
vida, però alhora vaig ser molt cauta en el tracte amb ella... atent,
servicial, amable... amagant els meus sentiments, fins que em vaig adonar que
ella sentia el mateix per mi.
Ens
vam casar i tenim tres fills que ja emancipats van a la seva. He complert bona part dels somnis. Soc director de l’Empresa, i tinc capital en aquesta. Fen
previsions de futur en una època difícil vaig comprar participacions, aviat els altre socis em van designar cóm a
director i amb el meu olfacte a partir d’aquí vam començar a créixer i a
expandir-nos.
Obre
de nou l’ordinador i entro en el llistat de clients. Bé, quasi podria jubilar-me,
em falten poquets anys, però no ho faré, però també és qüestió que es compleixin altres somnis que
tinc en ment i que la Laura m’ha proposat dur a terme algunes vegades.
Agafar-nos un any sabàtic i anar-nos a Austràlia, viure allà i conèixer altres formes de vida,
tenir un temps per nosaltres sols, descansar a i qui sap si també buscar alguns
contactes de cara a la propera expansió de l’empresa. Ja ho diuen que els més
somiadors a vegades són els que més veuen
la realitat clara.
-05-09-2020-
