divendres, 5 d’agost del 2016

DIVAGACIONS DE DEIXAR-SE ENGANYAR COM UN XINO.

 
Per què sempre ens diuen que ens han enganyat com a un “xino”.
 
Aquesta curiosa expressió en dóna molt a pensar i segurament no en treure l’entrellat. 

Tal vegada donant-hi voltes al seu significat he escoltat unes paraules d’una companya i prenent-les com meves desenvolupo el tema (segurament mal desenvolupat). 

Quan en Amèrica del Nord van construir el ferrocarril per travessar d’est a oest el continent gran part de la mà d’obra va ser xinesa. 

Molts xinesos van marxar del seu país atrets per la promesa dels contractistes americans. Suposo que també hi va intervenir alguna màfia, o triada, com s’anomeni al grup de facinerosos que dominen el baixos fons i manipulen als pobres obrers. 

La promesa va ser fàcil: “et porto a Amèrica, et dono treball i menjar,  dintre de cert te¾     Clar. Són el meus fills. mps podràs portar la teva família”. Els pobres xinesos, creient en aquells que els manaven i la promesa d’una vida millor van creuar l’Oceà Pacífic. Molts van deixar la pell entre el rails i les travesses de les vies ferroviàries. Com la seva compressió de l’idioma anglès americà (ianqui, en aquesta ocasió) era nul·la miraven amb la seva cara d’expressió, moltes vegades, inescrutable les ordres dels capatassos. 

Van ser enganyats com a “xinos” Nosaltres quan compren un article que no entenem, no sabem fer servir o que no ens serveix per res, també mostren la mateixa expressió de cara. 

Quanta gent és enganyada com a un “xino” Tal vegada molts. Gent de diverses ètnies tant de països d’Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica son portades a terres estranyes a canvi de pagar molts diners majoritàriament manllevats,  i endeutant-se per vida. Quan arriben al seu destí moltes de les dones han d’exercir professions deshonestes i immorals. 

També quan fugint de la guerra i el caos en el propi país travessen terres i mars per anar a raure a camps de concentració (es podria dir enganyats con xinesos) a terres amb gent que tampoc els vol. 

Ara com això és molt seriós i aquestes divagacions són molt cruels passaré a explicar una historieta. 

El Manel havia trobat la dona de la seva vida. La va trobar en un bar- cafeteria una nit que plovia. Van iniciar una conversa i van adonar-se que tret d’alguna petita variant podien ser dues ànimes apropiades per portar una vida paral·lela. 

Tot anava bé, va costar-li força temps perquè pugues al pis on vivia i més difícil convèncer-la per passar una estona al llit. 

El Manel encès volia gaudir d’aquells moments sexualment agradables. A la fi un dia, perduda ja la raó, va llençar-se definitivament al riu i va demanar-li casori. 

Quants somriures, quantes dolces paraules, quan amor destil·lava la seva relació. Mai el Manel, havia trobat tant l’ànima bessona com en aquesta ocasió. El món era tot entre rosa i blau cel. Ni tempestes ni cap sortida de to. La seva vida era una mar blava i blana. I un dia va arribar el màgic moment del sacrosant  sagrament. 

El Manel esperava davant de l’altar. Aleshores va aparèixer la núvia vestida de blanc i escoltada de dos formoses criatures, nen i nena, també vestits de blanc. El nen portava les arres i la nena els anells. Una imatge inoblidable, el Manel mai la va oblidar. 

Després van dir-se el si, i com no, fer-se el petó reglamentari. Ja ben casats va recorre el tram que els separava del cotxe. El Manel va asseure’s al volant. Mentre la seva flamant esposa va fer pujar els nens a darrere. 

 
Això va mosquejar una mica al Manel. Quan ella també va pujar-hi i es va asseure’s va preguntar-li:
¾     On els deixem?
¾     Caram! A casa. On els vols deixar?
¾     A casa!?- va preguntar sorprès.
¾     Clar. Són el meus fills.
 
El Manel en aquell moment va veure nítidament que l’havien enganyat com a un “xino” 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada