TARDA DE MAIG

Era una agradable tarda de maig, un cel molt blau, net de núvols, amb el sol que lluïa més que mai, però l’aire encara era un xic fresquet, donava una temperatura molt agradable.

En Marcel ha quedat amb uns amics, per fer una sortida a la tarda, fins a un poble veí. Fa poc que ha complert catorze anys, i ja es sent gran, encara que és una mica tímid. Arriba molt aviat al lloc on han quedat, és el primer en arribar. S’asseu a la vorera d’una casa, mirant a la llunyania. De sobte una nena joveneta, s’asseu vora seu. La mira, però no es diuen res. Passa força estona; ell va per aixecar-se i marxar, llavors la nena li diu,
-Ja te’n vas?
Ell arronsa les espatlles i es queda. Comencen a parlar.
-He quedat amb uns col•legues, però veig que no venen.
-Jo també he quedat amb unes amigues, però sembla que m’han plantat.
-No t’havia vist mai per aquí?
-Fa poc que visc al poble, i gairebé no conec ningú.
-Si vols t’ensenyo el castell, té un mirador impressionat.
Els dos joves pugen al castell, si bé aquest està en ruïnes, la vista que d’allà es veu sobre la vall, es sorprenent. Passegen pels estrets corredors que abans devien conduir a unes estances sumptuoses, i ara només són murs de pedra descoberts. En Marcel ajuda a pujar a la Laura, en els llocs més abruptes, donant-li la ma, fins que arriben al mirador. Allà els dos juntets, repenjats sobre la barana, contemplen la immensitat i la verdor de la vall, amb el poble al fons. Estan així molta estona sense dir-se res, gaudint de la companyia mútua. Es l’inici d’una tendre amistat i potser del primer amor adolescent.
El que més tard descobririen es que la trobada va ser preparada per uns amics d’ell i d’ella, volien fer una broma a aquells joves tímids, per poder després burlar-se del resultat de l’encontre, amb el que no van contar és que els va sortir el tret per la culata.
Després d’aquella tarda, el Marcel i la Laura surten junts sempre que poden, ja queden poc amb els amics, amb tot no han oblidat de donar-los-hi les gràcies pel fet de fer-los conèixer.