EL FOC MÉS OCULT...

Això de ser corresponsal de guerra a la Verònica no li agradava pas massa, però era un repte que s’havia posat en acabar al carrera periodística, ara feia un parell d’anys. Va deixar la feina a aquell diari local, per anar de corresponsal a Síria, en plena revolta militar
Allà a Damasc, dins l’hotel veient com les bombes queien a la propera ciutat, no les té totes. Sap que l’hotel és zona protegida i no els passarà res als periodistes allà allotjats. Però la seva curiositat la porta a voler viure de prop la situació, i aquella matinada, passada la tongada de bombardejos, surt al carrer. S’endinsa en una zona fumejant encara, i al tombar una cantonada troba una nena d’uns quatre anys, plorant agafada al cos del seu germà, d’uns set anys, envoltat de sang . Al apropar-se, veu que el nen és mort. Vol intentar treure la nena d’allà, però aquesta s’aferra al nen i no el vol deixar. Comencen nous bombardejos, no hi ha temps de tornar a l’hotel. S’acubilla prop d’una paret, no lluny de la nena que no es mou del costat del germà.
Més tard, cessats els bombardejos, la Veronica ha intentat parlar amb la nena, però aquesta no diu res ni tan sols la mira. Uns camions passen i recullen els morts dels carrers, s’emporten al nen, donen una empenta a la nena fent-la fora d’una revolada, aquesta queda sola plorant. La Verònica si apropa i l’estreny contra ella, està gelada, la nena s’arrapa a ella, es troba indefensa. Se l’emporta a l’hotel, li dona un vas de llet calentona i la fica al seu llit, on la nena esgotada, acabarà adormint-se.
Sap que allà no pot tenir-la. L’endemà acompanyada per un periodista que parla la seva llengua, intentaran buscar a la família de la nena. Tornen cap a aquell barri desfet , la casa de la nena està ensorrada, igual que les del costat. Una dona que passa, la reconeix, els diu que tota la família han mort, sap que tenen unes ties o cosines a un altre barriada, però no sap on, ni com estan.
Després de moltes indagacions troben als únics familiars de la nena, una dona amb cinc fills petitons, l’home de la qual està amb l’exercit, ella no té ni menjar per els seus fills, sobreviuen com poden; amb tot es farà càrrec de la petitona. Ara aquesta no vol deixar a la Verònica i s’arrapa a ella al veure que volen deixar-la. Aquesta té el cor encongit, com li agradaria poder adoptar-la i emportar-se-la, però sap que això és impossible .Li promet anar-la a veure tant sovint com pugui.
Tots els dies que restà allà, la Verònica, recull el poc menjar que pot, a l’hotel, entre els companys periodistes que l’ajuden i el porta a la casa, per la Nisrin, i les altres dones que l’han acollit, però sap que aviat haurà de tornar a Catalunya, i que passarà amb la nena i les seves cosines? Al marxar els deixa els pocs diners que li queden, per si els poden servir d’alguna cosa.
Quan la Verònica torna a Barcelona, està molt trasbalsada. Pensa canviar de feina. No vol tornar mai més a cap lloc en guerra, si no és en alguna expedició solidària. L’experiència que ha viscut l’ha marcada profundament. És com un foc ocult, molt potent que la crema per dins, tan o més que el foc de les bombes.

– 7 de maig de 2012-