L’home posa lentament la corbata al voltant del coll del jove segut davant seu. El jove és callat com si el nus li prengués les ganes de parlar. El coll dret i rígid, els verdosos ulls oberts amb un desig ardent de veure un futur amable. Les mirades dels dos homes s’entrecreuen com volent preveure el proper moviment de l’altre. Mitja llaçada més. El jove deixa volar la imaginació al prat proper a casa seva. Els camps amb la collita preparada per segar. Les espigues ufanoses, grosses i compactes, i la canya de color grog daurat bressolada pel vent suau que tanmateix semblava una carícia. Les mans de la mare que acaronaven la seva cara quan era petit i li treia el floc de cabells rossos que queien en el seu front. Quins dolços recorda d’infantesa. Poc a poc els daurats camps i la presència de la mare fugien empesos per altres pensaments plaents.
Els camps; altre vegada els camps com una constant en la seva vida; però ara eren verds, plens d’esperança vital. Pel camí corria rere la mossa del vestit estampat que reia temptant-lo amb el so alegre de les seves rialles. Finalment el joc acabava entremig del blat i un món de moixames i petons els envoltava en un núvol vermell i calent.
Nota els moviments de l’home mentre li refà el nus de la corbata.
Però el seu pensament és llunyà. Tornà un i altre cop a la mossa, el camp i les mans li suen memoritzant el cos i la finor de la pell estimada. Els llavis entreoberts senten tot el calor dels llavis de la desitjada. L’herba era com un llit on estimar-se eternament. Un cos jove vinclava damunt un altre cos jove.
De sobte l’home deixa de fer el nus de la corbata. El jove continua amb la mirada fixa davant seu. No vol pensar en el futur. La memòria retorna altre cop als camps daurats de la mare. Sent com si una ràfega d’aire apartes el floc de cabells rossos de la seva front. Nota les mans suades del record sensual dels camps verds.
Un suau i amistós cop de palmell a l’espatlla dreta. Es posa dempeus. En l’horitzó entra un raig de sol que anuncia un dia de primavera.
Una estrebada, la corbata es tensa, el terra desapareix com per eixarm i els peus volen caminar sense camí.
Poc després l’home diu amb veu compungida:
Tot s’ha acabat.
L’altre home respon penosament:
Encomanen la seva ànima al Senyor.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 29 maig 2012.
Un conte aparentment plàcid, però amb el final negre. L'estrebada de la corbata et deixa una mica garratibat.
ResponEliminaSí Anna, com la vida mateixa. Comença amb moltes il·lusions i acaba com pot. Però els records plaents també són part del nostre pas per la terra. Que seríem sense records.
Elimina