SENTIR O ESCOLTAR?

Paraules: anorrear, sinuós, glop i proesa + FOTO

Fa poc que s’ha fet fosc, passejo vora el riu, mentre contemplo la gran ciutat il•luminada.
M’assec a un banc i contemplo el riu, ample majestuós, la llum dels edificis propers s’hi reflexa, donant unes centellades multicolors, formant un entramat sinuós de colors d’una gran bellesa. Contemplo embadalida l’espectacle . Quina pau! quin silenci! Silenci en una gran ciutat? bé, es el que sento o el que necessito. El soroll es com un rerefons que no torba la meva tranquil•litat i es barreja amb els meus pensaments.
Els pensaments em portem a la soledat, la meva soledat.
Clavo la mirada en un d’aquells reflexes daurats,... el més brillant... la llum se’m filtra al cervell, on els pensaments turbulents m’entumeixen “ ella també ha trobat la seva parella.. .i jo m'he quedat sola altre vegada, sense una amiga amb qui sortir. Si que puc sortir amb ells, ja m’ho han dit, però no vull ser una molèstia. L’any passat la Sònia i ara ella... i jo sense trobar ningú... Quina mala sort!
-Te n’hauries d’alegrar.
-Si, i me’n alegro per ella, però jo a la meva edat i sola com un mussol. Vaja, que se’m passa l’arròs.
-Vols dir que no t’obsessiones una mica?
- Obsessionada? als 34 anys vivint amb els pares, i un treball que no em satisfà i cap persona que m’estimi i a qui estimar, mentre totes les meves amigues tenen parella.
-Canvia les coses si no t’agraden.
-Com si fos tan fàcil.
-L’any passat te’n van oferir un de treball.
-Si, a l’altre punta del món a Galicia.
-Doncs no et queixis. Pensa en les persones que no en tenen cap.
-Però és una merda de treball. Rutinari i avorrit, amb una cap insuportable. Després arribo a casa i els pares rondinant per tot. M’imposen les seves conviccions. A vegades penso que em volen anorrear com a persona.
-Be, et podries independitzar?
-Ja ho he pensat a vegades, però hi ha tantes despeses, que no em quedarien diners per viure.
-Tu esculls com t’agrada viure, no et queixis...
-Es clar, que si trobes una persona que m’estimés, si trobes aquella persona que busco i no trobo, i anar a viure junts, compartint despeses...
-Vols trobar una persona amb qui viure, perquè t’ajudi a pagar les despeses? o una persona a qui estimar i que t’estimés?
-Les dues coses. Però, sé com sóc, una mica “gafe” a més de sosa, antipàtica, lletja, i grassa... ningú es fitxarà mai en mi ...ja començo a perdre tota esperança.
-T’infravalores molt. No ets sosa, ni lletja, ni antipàtica ni grassa. El que passa que estàs tan obsessionada per trobar un home que t’estimi, que si aquest passa pel teu costat ni el veuràs.
-Si, ara miro al voltant, per si el veig. Potser és aquell borratxo que va fent esses, o aquell vell xaruc que seu a l’altre banc...
-Segur que tens la persona que busques, més a prop del que et penses. Has d’aprendre a mirar, a escoltar...
- Mirar encara més, escoltar, a qui?
-Has de ser una mica més valenta, no tenir por de fer una proesa, de decidir com vols que sigui la teva vida.
-La meva vida l’escullo jo. No vull que ningú si fiqui.
-Es el que t’estic dient, que ningú més que tu pot escollir el que vol fer amb la seva vida; el camí que vol seguir.
-I tu qui ets, per dir-me el que haig de fer?
-Encara no ho has endevinat? com que mai m’escoltes. Em sents, però no m’escoltes. A vegades tenies les coses tan fàcils, t’ho deia, però a tu t’agradava de complicar-les
-Ets? ...ets..?...
-Si, si sóc jo. El teu jo interior. Es que mai m’escoltes!
- Es que a vegades no m’agrada el qe em dius.
-Perquè no ets valenta per acceptar-ho. Costa escollir el que realment es vol ser.

El fort soroll d’una moto que passa a tocar interromp aquest diàleg. La vista fitxada encara en el riu, ara però els reflexes s’han difuminat, son més suaus, la llum daurada està tentinejant.
M’aixeco, tinc la gola seca, bec l’últim glop d’una llauna de coca-cola que tinc al costat i la llenço a una paperera de deixalles; mentre m’allunyo passeig enllà, dins el cap em ballen encara les últimes paraules: s’ha de ser valent per escollir el que realment es vol.

-27 de maig de 2012-