LA FESTA MAJOR DEL POBLE

Aquell dia, la Filomena estrenava un vestit molt elegant, que se l’havia comprat en una boutique de Cuenca. De fet, va ser un regal del Masashi. La volia veure elegant i ho va aconseguir!

-Votuades, quina Festa Major tan lluïda! –exclamava la tieta, quan va tornar al poble, després d’uns quants mesos voltant pel món!

-Què te’n sembla tieta –comentava la Filo- com hem prosperat, oi? Avui al ball hi haurà la nova Trinca. Són molt divertits!

-La Trinca? Cago’n l’osca! –continuava dient- Això que en so vist de bordegassos anant per aqueixos mons de Déu... però no eren tan trempats com els Trincos, el Josep Maria el Toni i el... deixonses, sí vui dir aquell tan pelut! Quan canten fan tronar i ploure!

-Però tieta, de quin temps parles?  Ara, la Trinca ja no és la Trinca d’abans. És la nova , la d’ara!

-Ja m’ho magino! Ara tot és de quita i pon! Pro me n’enrecordo d’una vegada que els vai anar a guaitar per la festa major d’Avià, quan anava convidada a casa de la tia Clemència. Sobretot aquell que et deia... el paio més baixet, que tenia la veu una mica enregullada. Quan corrugava les ceies i cantava: “El vicari de Vic que té pèls al melic... el vicari d’Olot que té pèls al ninot” M’agradava tant, que em feia perdre l’oremus!

-Pro lo que més ma llamava  l’atenció és que llavonces que tot   estava prohibit i censurat; que ens empapussaven amb misses i rosaris,   ves per quins setze ous, van arribar aquells galifardeus, que de qualsevol futesa en feien una cançó i, apa,  viva la Pepa que tot s’hi val! I, per més que allò semblava a can pixa-i-rellisca, no els feia callar ni el Francisquito!

-Aquests també t’agradaran molt, ja ho veuràs quan anem al ball. Ah! Et presentaré un noi molt guapo que vaig conèixer per Internet, fa pocs dies!

-Cago’n el sunsum corda! Un altre! -contestava la Filomena estorada- No em vas dir que aquell noiet... l’Ivan es volia casar amb tu?

-Sí, però com diries tu: Això  és aigua passada!

-Ve-t’ho aquí que els novius ara sou de nyigui-nyogui! I no serà l’últim! Et conec herbeta que et dius marduix!  Bueno, ia  li contaré io, com era la Festa Major d’aquí,  cinconta anys enradera.

-Sí –deia la Filo- tu explica-li. Sempre deies que t’ho passaves mot bé!

Oi tant! Pro no té comparança. El noi de cal Tranquil solia animar la festa amb  l’acordeon! El dia abans, ia començava a posar fil a l’agulla; es passeiava  per tot lo poble amb una patuleia, com ell, brandant una mena de bandera i cantant la cançó de l’enfadós. A la vesprada encenien el ble d’unes torxes que havien escampat per on sa vulga, axís... una mica sense engaltar. Que tot siga dit, era molt xistós! Con ma veia sempre deixava anar: “Filomena, Filomena, que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. Però ma penso que era una mica culbufat, això que comparat amb aqueixos mancebos no hi té res a pelar. Ara ia deu estar de capa caída!

-Tieta, malgrat el que dius... saps que el vaig trobar, l’altre dia, i em va donar records per tu?

-Gràcies nena, però antes dèiem: “Records sense cistell que se’ls fotin al clatell”!  -Ai goita, ia ve el Masashi! Ara anirem a escampar la boira una estona!

La neboda no deixava de recordar aquell polèmic viatge a Xina i es deia per ella mateixa: Qui ho havia de dir que, després d’anar a la quinta forca, a la tieta li canviaria la vida!