La Ratafia

Estava preparant la ratafia, en tinc  la recepta des de fa molts anys. El meu pare me la va passar i a ell li va passar el meu avi, i al meu avi li va passar  el meu besavi...no sé aquesta recepta  des de quantes generacions ve.    Mira que es bona!

    Agafo les herbes ( que no us diré quines son perquè no em copieu la recepta) i amb un palet les vaig triturant perquè deixin anar mes el seu aroma i amb una cullereta la vaig posant a l’ampolla amb l’alcohol fins a aconseguir el punt just que fa que la beguda sembli un regal dels deus.

   Mentre estava absort fent aquesta preparació vaig sentir un gran guirigall. De on venien aquests sorolls? No els podia identificar; tant aviat semblava el rauc sorollós i ronc d’una granota com el cant viu d’un ocell. Vaig sortir a la porta, una alenada fresca d’aire em va tocar la cara, per un moment no vaig veure res però desseguida vaig veure el mes increïble: Un vell xaruc anava carregat amb un patracol en el que no sé què hi portava, anava carregat d’estris musicals penjant del patracol, una petita botzina, uns quants picarols, una petita pandereta, unes campanetes, i no sé que mes. Ell portava un barret de palla punxegut, una gran capa vermella i uns pantalons blaus.  Era una veritable mamarratxada!! Quan es va anar acostant vaig veure que era el nostre vell enterramorts.  Que hi fa aquest pobre home per ací? em vaig preguntar....M’hi vaig acostar i li vaig preguntar que volia dir tota aquella parafernàlia i ell em va dir que venia a oferir-me un bon concert perquè jo era l’home mes venerable de tot el poblet i de les rodalies, que ell sabia que jo tenia el secret d’un beuratge miraculós, que treia les penes i donava alegria. I que en volia d’aquell beuratge, perquè ja estava tip de veure plorar gent amb la feina que feia i que si n’hi omplia una garrafa ell en podria oferir un gotet a les persones tristes que ploraven i així es posarien contentes i ell seria mes feliç i a canvi m’oferiria un concert amb el seu equip musical, aquell que portava a sobre. N’hi vaig donar una garrafa, es que em va fer pena, que podia fer si no?. Ell va marxar tot content i mentre me’l mirava com enfilava el camí de tornada al poble vaig veure que no anava gaire recte i que aquella alegria ja no era del tot natural. I llavors em vaig adonar que hi havia algú mes que feia ratafia. Però, vaja segur que no tant bona com la meva!!!  Segur! Segur!

                                                               Berga, 14/10/09