La vaig conèixer a la tarda, a la Consol, del mateix dia que varem arribar a Hèlsinki, mentre ens anàvem coneixent tot el grup que passaríem uns dies junts en aquell viatge fins al Cap Nord a Noruega. Aviat va dir-me
- A veure si pots mirar d’arreglar-me la càmera, des que hi he posat “la peli,” que s’ha encallat. Altres vegades m’anava bé, però ara no puc.
Després de dir-li que jo no entenia de càmeres, però la hi vaig mirar, i més tard la vaig acompanyar a una tenda d’electrònica, on li van dir que s’ havien de quedar la càmera fins el dilluns per poder-la observar. Érem divendres i l’endemà sortíem de ruta.
Als tres primers dies tots els del grup, catalans, mallorquins i algunes persones del centre de la península, tots van intentar arreglar la màquina de la Consol. Després a Rovannionni, altre vegada a una tenda, però allà no ens van poder fer entendre.
Tothom ja estava una mica atabalat de les explicacions de la Consol, que no és cansava de repetir que volia filmar el viatge per llavors fer un berenar amb les seves amigues i passar la pel•lícula.
La Consol, barcelonina, però resident a Mataró, tenia 74 anys, viatjava sola, era una persona molt espavilada i simpàtica, però , com anem fent totes les persones al fer-nos grans, li agradava repetir i repetir la mateixa cançó. Algú ja cansat de la musiqueta li va dir
- Consol, per què no guardes la càmera a la maleta, i no t’amargues el viatge (ni ens el amargues a tots) i agafes la màquina de retratar i fas fotos, (ja que també en portava una) i així el berenar amb les amigues podreu mirar les fotos o passar diapositives.
Hi així ho va fer, va començar a fotografiar-ho tot amb gran delit i
ja tothom va restar més tranquil.
El viatge va anar molt bé, durava deu dies, , després de Rovanionni, i anar a veure el Pare Noel, a la seva cabana del Cercle Polar Artic, que per cert, al saber que érem de Barcelona ens va parlar en català, i ens va demanar pel Barça. LLavors vam seguir amb l’autocar pel nord de Suècia, fins arribar a les illes Loffoten ja a Noruega, excursions en vaixell pels fiords, pluja, boira, després altre volta al continent. Alguns fiords els travessàvem amb ferri, carregant-hi també l’autocar; sempre envoltats de paisatges idilics d’una bellesa
espectacular. En una a de les excursions vam anar a alta mar a veure le balenes, amb un petit barquet pesquer, on més de la meitat dels turistes vam acabar marejats i vomitat. la Consol valenta, estava fresca com una rosa.
Vam arribar a Thomson, la París del Nord, així anomenen aquella ciutat la més gran del nord del país, on hi havia un important museu de nàutica, i l’hotel on estaven a la badia, semblava que flotes sobre el mar, i nosaltres semblavem estar entre núvols, ja que va ploure tot el dia. La propera parada va ser Alta, vam arr
ibar-hi tard i al vespre vam sortir a fer una passejada pels petroglifs mil•lenaris . Unes roques vora el mar amb uns grabats rupestres antiquíssims. Tornàvem a l’hotel a quarts d’una de la matinada amb un sol impressionant.
Al penúltim dia del viatge, ja dins la illa de Mageroya, on vam entrar-hi per un túnel subterrani a sota del mar. Aquell dia a la nit estaríem a la punta més septentrional d’Europa, on a la una i setze minuts de la nit veuríem la posta i sortida de sol més espectacular. Allà en el punt on s’ajunten orient i occident, l’est amb el oest, allà en aquell punt on el sol, encara alt, sobre el mar en l’horitzó passaria en qüestió d’un segon de la posta a la sortida, davant d’aquells centenars de persones que miràvem encuriosides el sol de mitjanit abans de tornar a l’hotel a passar la última nit abans de tornar cap a casa,visitant també abans un poblat sami, (lapó).
- A veure si pots mirar d’arreglar-me la càmera, des que hi he posat “la peli,” que s’ha encallat. Altres vegades m’anava bé, però ara no puc.
Després de dir-li que jo no entenia de càmeres, però la hi vaig mirar, i més tard la vaig acompanyar a una tenda d’electrònica, on li van dir que s’ havien de quedar la càmera fins el dilluns per poder-la observar. Érem divendres i l’endemà sortíem de ruta.
Als tres primers dies tots els del grup, catalans, mallorquins i algunes persones del centre de la península, tots van intentar arreglar la màquina de la Consol. Després a Rovannionni, altre vegada a una tenda, però allà no ens van poder fer entendre.
Tothom ja estava una mica atabalat de les explicacions de la Consol, que no és cansava de repetir que volia filmar el viatge per llavors fer un berenar amb les seves amigues i passar la pel•lícula.
La Consol, barcelonina, però resident a Mataró, tenia 74 anys, viatjava sola, era una persona molt espavilada i simpàtica, però , com anem fent totes les persones al fer-nos grans, li agradava repetir i repetir la mateixa cançó. Algú ja cansat de la musiqueta li va dir
- Consol, per què no guardes la càmera a la maleta, i no t’amargues el viatge (ni ens el amargues a tots) i agafes la màquina de retratar i fas fotos, (ja que també en portava una) i així el berenar amb les amigues podreu mirar les fotos o passar diapositives.
Hi així ho va fer, va començar a fotografiar-ho tot amb gran delit i
ja tothom va restar més tranquil.El viatge va anar molt bé, durava deu dies, , després de Rovanionni, i anar a veure el Pare Noel, a la seva cabana del Cercle Polar Artic, que per cert, al saber que érem de Barcelona ens va parlar en català, i ens va demanar pel Barça. LLavors vam seguir amb l’autocar pel nord de Suècia, fins arribar a les illes Loffoten ja a Noruega, excursions en vaixell pels fiords, pluja, boira, després altre volta al continent. Alguns fiords els travessàvem amb ferri, carregant-hi també l’autocar; sempre envoltats de paisatges idilics d’una bellesa
espectacular. En una a de les excursions vam anar a alta mar a veure le balenes, amb un petit barquet pesquer, on més de la meitat dels turistes vam acabar marejats i vomitat. la Consol valenta, estava fresca com una rosa.Vam arribar a Thomson, la París del Nord, així anomenen aquella ciutat la més gran del nord del país, on hi havia un important museu de nàutica, i l’hotel on estaven a la badia, semblava que flotes sobre el mar, i nosaltres semblavem estar entre núvols, ja que va ploure tot el dia. La propera parada va ser Alta, vam arr
ibar-hi tard i al vespre vam sortir a fer una passejada pels petroglifs mil•lenaris . Unes roques vora el mar amb uns grabats rupestres antiquíssims. Tornàvem a l’hotel a quarts d’una de la matinada amb un sol impressionant.Al penúltim dia del viatge, ja dins la illa de Mageroya, on vam entrar-hi per un túnel subterrani a sota del mar. Aquell dia a la nit estaríem a la punta més septentrional d’Europa, on a la una i setze minuts de la nit veuríem la posta i sortida de sol més espectacular. Allà en el punt on s’ajunten orient i occident, l’est amb el oest, allà en aquell punt on el sol, encara alt, sobre el mar en l’horitzó passaria en qüestió d’un segon de la posta a la sortida, davant d’aquells centenars de persones que miràvem encuriosides el sol de mitjanit abans de tornar a l’hotel a passar la última nit abans de tornar cap a casa,visitant també abans un poblat sami, (lapó).
Encara era la tarda d’aquell dia, quan varem fer una excursió a la Illa dels Ocells, un espai protegit on milers d’aus de diferents espècies hi niaven, hi tenien el seu hàbitat. N’hi havien de totes mides i classes. Era espectacular aquella illa rocallosa tota plena d’ocells. Anàvem a la coberta d’un vaixell, a mar obert, tots admiràvem el paisatge i fèiem fotos. La Consol també feia fotos, va ser just en aquell moment quan es va treure la càmera que portava penjada al coll, perquè un company li fes la foto, quan va venir un cop de mar, una onada gran va fer balancejar el vaixell, fent que la Consol perdés l’equilibri i caigués ben llarga al terra, i la màquina de retratar se li va despendre dels dits i... va anar lliscant, lliscant per la coberta... fins que... xap! va c
aure al mar, allà on encara deu ser, al fons de l’oceà Àrtic.PD. La Consol, però, va poder fer el berenar amb les amigues amb les fotos del viatge. Tenia dos carrets fets i guardats, i tota l’altre gent del grup li varem enviar fotos dels últims dies.
Anna - setembre de 2009-
Caram Anna, jo presumint de matinades aquí, a la cantonada, i tu perduda pels fiords noruegs...
ResponEliminaAllà si que era un bon lloc per viure experiències
i sensacions gairebé místiques...
Jo he sigut poc viatgera i m'he perdut moltes coses guapes, que hi farem!!!
Petons de bona nit.
Doncs si M. Roser, és tota una experiència visitar aquelles terres nórdiques, arribar fins al punt més amunt d'Europa.Admirar aquella natura salvatge i ferèstega, de mar enbravit; amb uns paisatges espectaculars i amb una llum peculiar. És diferent!
ResponEliminaPerò jo em quedo amb els paisatges de casa nostra, amb la claror mediterrània, el nostre mar, les nostres muntanyes i amb les belles matinades d'aqui.
Petons de tornada