LA LLUNA I ELS AMANTS

De cop regna el silenci en l’habitacle. L’únic soroll és el rellotge que marca impertorbable el pas del temps. L’home resta immòbil enfonsat en la butaca. Les cames esteses amb els peus creuats davant seu. Els colzes els manté en els braços encoixinats de la butaca. Té una mà sota la barbeta i l’altre en el templa esquerre. Tot ell és com una figura de marbre en actitud pensativa. Només el rellotge i el seu alè al respirar trenquen el silenci pesant de l’habitació. Els seus ulls oberts miren com volent albirar alguna cosa amagada en la pròpia penombra interior. Una lleu escletxa de llum, només un fill daurat, travessa els atapeïts cortinatges. La tarda cau i el sol vermell del capvespre sembla voler acomiadar-se mentre declina en l’horitzó.
S’aixeca i va a la nevera de l’habitació. Pren una botelleta de whisky. No l’hi agrada gaire aquesta beguda, sap que després se’n penedirà i tindrà mal de cap. Un got i tres glaçons per amagar el gust sec del licor. S’asseu i repassa el succeït a la tarda.

Aquesta tarda ha recollit a la Raquel quan ha plegat de la feina. La noia és la persona que pot arribar a ser un dia la seva parella. La setmana té un llarg pont i han decidit marxar a passar uns dies a la platja. S’aprofitaran de la caseta dels pares de la Raquel situada ben bé davant de la sorra i l’aigua.
El Joan i la Raquel són un home i una dona aproximadament sobre la quarantena d’anys. Després de viure un temps aparellats amb altres persones van decidir trencar la relació, o ho van decidir els altres. Han sobreviscut cert temps lliures i de nou han format noves il•lusions que han comportat noves decepcions. Van coincidir casualment en una festa informal donada per uns coneguts. Ara cerquen mútuament una amigable companyia i segurament somnien encara en l’amor que sempre es renova i mai marceix.
L’amor, el sexe i l’enteniment personal, una barreja que sempre és difícil d’aconseguir.
El Joan condueix el cotxe i la Raquel parla incessantment de llocs per visitar i conèixer junts. L’home escolta però, com en altres ocasions es deixa atrapar pel desassossec. La nit anterior havien començat a escolar-se en el seu cap tot de pensaments negatius sobre el futur de la seva relació. Preguntes com: gaudirem d’una vida en comú, l’ompliré de felicitat, em farà feliç, ens acomboiarem plegats, potser és millor seguir com ara, on ens pot portar tot això, volten en el seu cervell. Mentre torna a revisar un i mil cops totes aquestes quimeres, la Raquel feliç enraona entusiasmada oblidant-se de qualsevol experiència anterior. L’iniciï d’una nova vida fa brillar i omplir de benaurances els seus bonics ulls il•lusionats. El Joan calla i condueix tot murri. En arribar al poble de la costa s’ha fet un xic tard. Els sabuts embussaments a l’autopista ha fet que triguessin més del previst. Decideixen fer un berenar sopar abans d’entrar a casa. D’altres ocasions coneixen un petit restaurant amb una terrassa coberta damunt de la vorera. Les taules són disposades entremig de les plantes i d’aquesta forma donen una certa intimitat als comensals. Encara és d’hora i hi ha poca gent, només dos petits grups d’estrangers. Els dels país tot just arriben de la ciutat i han de desar abans el atuells que transporten.
La Raquel és joiosa i exultant, aprofitant-se de la tranquil•litat del lloc dóna un petó als llavis de l’home. El Joan que encara és absort pel menú i les seves reflexions sent la carícia i la torna mecànicament. Mentre esperen el cafè la mà de la dona agafa la mà del Joan, que reposa damunt les tovalles, i juga amb els dits sense anells de l’home. Aquest simple joc li desperta tota la coïssor interna i sobtadament diu seriós.
 Ho hem de deixar. No vull que més endavant ens féssim mal.
La Raquel se’l mira sorpresa i contesta.
 Com dius? No t’entenc!
 Que no vull continuar. Patiríem massa.
 Però...- vol parlar però l’emoció l’ennuega.
 No, no hem de parlar. Ho he decidit. Fa dies hi penso.
 Però...Ara i aquí...Així...
 Sí, és el millor.
La Raquel ferida profundament s’aixeca d’una revolada, agafa els claus del cotxe de sobre la taula i diu enutjada.
 Agafo la maleta i te les deixaré al seient.
El Joan paga la factura, dins seu no acaba de sentir-se bé. Decideix no conduir fins a casa i busca una habitació en un hotel. Té sort i en troba una al mateix carrer.

Ara assegut en la butaca beu el whisky com una purga. L’altra mà en la barbeta mentre van desfilant tot d’imatges de la seva relació amb la Raquel. La primera trobada, el voler estar junts i sols en la festa, les cites al vespre, els sopars i el principi de la relació íntima tant en casa d’un com en la d’altra. La satisfacció mútua d’arribar a l’esclat de la passió. El compromís en el joc amorós entre persones que cerquen la joia de la parella abans que la pròpia i juguen amb la maduresa dels sentits. Sense cap pressa, gaudint en tot moment de la voluptuositat i la sensualitat.
Es troba atordit i dubte si és l’acció del licor o són les dubtes de la decisió presa apressuradament a la tarda. La Raquel se li apareix contínuament: Unes vegades de manera libidinosa, el seu cos, els seus ulls, els llavis, el somriure entremaliat quan la posseeix com una deessa, la corba delicada de la seva fisonomia.
Això al Joan li encén les brases mai apagades del desig com una intensa flamarada de passió que crema fins el darrer moment de la seva conjunció. Recorda una frase de Shakespeare apresa quan era estudiant: “ El foc que és manté ocult és aquell que més crema”. Aquestes paraules li fan recordar tota una sèrie de relacions que no van encendre les brases i només van socarrar la seva idea d’estimar.
Però n’hi ha altres idees de la Raquel. La seva espontaneïtat, la seva naturalitat, el seu saber estar en qualsevol ocasió i la tendresa vers les quimeres masculines.
Analitza repetidament una i altra vegada fins adonar-se que les seves recances són producte d’anteriors aparellaments. La veritat és que té por d’estimar i compartir una nova vida, senzillament tem el trencament. Si formés una nova parella i aleshores al cap de més o menys temps es produís la ruptura l’espaordiria tornar a la buidor de la vida en solitari. Ser mig tros d’un fracàs i tornar a reprendre la vida se li feia costa amunt.
Més la Raquel té una màgia que mai ha vist en altres dones. Tot és fàcil al seu entorn. I si per una casualitat, la vida en comú fos una realitat feliç i durable. Valdria la pena intentar-ho, deixar-ho ara per por és també una covardia. En canvi si la unió fos un encert, s’acabarien totes les seves negres fantasies.
Tot d’una deixa el got damunt la tauleta propera. Aleshores agafa l’aparell de telèfon i marca un número. Els trets de la seva cara són petrificats i assenyalen la tensió interior. Sona dues vegades el timbre i la veu de la Raquel amb un so de la tristesa i de plor diu:
 Sí. Qui és...
 Raquel, sóc jo el Joan. Necessito parlar amb tu. M’he deixat portar per...No sé per què. Potser per la por a fer-te sofrir i sofrir jo també. Enraonem?
 Sí. Però ara no! Estic trasbalsada! He pres una píndola per dormir. Demà, si vols i estàs segur que de veritat vols continuar, vine a les deu a esmorzar i en parlem.
 Descansa. Vindré a esmorzar- Finalment i a contracor diu les paraules que als homes tant els costa de pronunciar- T’estimo. Perdona’m.

Després penja i surt al balcó a mirar la lluna. En una casa del poble als peus de la platja una dona surt a la terrassa i també la mira amb un somriure emmarcat per les llàgrimes que cauen dels seus ulls. La lluna insensible al sofrir humà miralla els dos somriures esperançats.

Gràcies a Isidre Grau i el seu llibre “Els amants volàtils” que m’ha servit com font d’inspiració.