EL CARGOL

(conte infantil)

Hi havia un petit cargol que creixia feliç dintre aquella gran col, jugant amb els seus germans, cosins i amics; passant-ho d’allò més bé.
Aquella tarda de primavera, va començar a ploure molt. Que bé que s’ho van passar, els cargols, remullant-se i netejant-se. Sortint de la closca per parar la pluja i tornar-se a amagar a dintre. Quan va acabar de ploure, lliscaven feliços per la fulla tota humida. De sobte algú va cridar,
-Perill, venen els homes!!!.
Tots es van amagar allà on van poder, i es van tancar en banda dintre d e la closca.
El petit cargol enredat entre el plec d’una fulla, no entenia que passava. Va sentir que unes mans sacsejaven la col, mentre una llumeta encegadora l’atordia. Estava tot arraulit sense moure’s poc ni gota i va sentir con s’enduien els seus companys, mentre aquests gemegaven.
Quan tot va restar en silenci, el cargol va buscar els seus amics i no va trobar ningú. Estava ben sol! On se’ls envien endut els altres?
Trist va marxar de la col, va caminar i caminar, per caminets i viaranys, buscant als companys. Va topar-se amb unes cuques de llum i els va preguntar pels amics cargols, però aquestes li van respondre que no en sabien res. Llavors un cargol gran que el va sentir li va explicar la història.
-Els homes són els nostres grans enemics , ens agafen, llavors ens couen i se’ns cruspeixen. No te’n refiïs mai de cap d’aquests ser humans.

Aquella tarda l’Albert i la Núria esta estaven caminat per un caminet al llindar del bosc, i el nen va cridar,
-Mira quin cargol més bonic! - mentre ja l’agafava.
-Si porta’l amb els altres que el diumenge farem la cargolada –li contesta la germana.
-No! No! aquest és el meu cargol i ningú se’l menjarà.
El cargol es va trobar sense saber massa com, dins una capsa de sabates plena de fulletes verdes. El nen el treia cada dia a passeig i jugava amb ell i li donava fulles fresques cada dia, però el cargol enyorava ser lliure, córrer i lliscar de mata en mata.
Un dia el nen no el va treure, ni tampoc el següent , ni l’altre. El cargol ja no tenia cap fulla a la capsa, i tenia molta gana, llavors es va anar aflaquint, quasi mai sortia de la closca, sempre dormia, estava mig mort.... Un dia sent que remenen la capsa i es va posar alerta treien una mica el caparró.
-Quin fàstic, un cargol aquí!!! ja deus estar mort. Aquet trapella de xicot, se’n va de vacances i deixa aquí , perquè que es mori, quina pudor si no me’n dono compte.
El primer intent de la dona, va ser tirar-lo amb la brossa, però després al veure que encara bellugava una coseta allà dins la closca, el va agafar i el va deixar al jardí entre uns matolls curosament.
El contacte amb l’aire i la humitat de les fulles, van fer reviscolar el cargol, que va sortir de la closca aviat i va començar a menjar del verd que tenia al davant.
A la nit, quan ja no feia calor el cargol es va anar allunyant d’aquell jardí i d’aquella casa, no fos cas que tornes el nen i el fiqués a la capsa de nou. Potser el trobaria a faltar una miqueta a aquell nen que l’havia salvat i el cuidava, però recordava el que li havia dit el vell cargol " dels humans no te’n pots refiar de cap" i a més a més enyorava tan aquella llibertat.

- 10 de maig de 2012-