ELS CONTES PODEN SER REALS

Sóc un ésser viu sense sostre ja que en aquests moments visc al carrer. Sóc el que tu en diries un indigent encara que, no sempre ha estat així, dos anys enrere residia en una casa molt gran on m’estimaven molt, sobretot el Miu. Per ell, jo era el centre de l’univers; jo formava part del seu món, dels seus jocs i de tot el que l’envoltava. Era tan feliç... Tots dos ho érem molt!

Deus pensar... Quin contrast! Això és passar d’un extrem a l’altre, i així ha estat en realitat.

Bé, no sé si hauràs pogut deduir que jo no sóc igual que tu, vull dir que sóc força diferent; molt més petit, molt més pelut, molt més feble i la manera com camino tampoc no s’assembla gens a la teva. Ho has endevinat? Sóc un gat del carrer amb el pèl un mica bigarrat, entre blanc i ros i el Miu era el nen de la casa on vaig passar els primers mesos de la meva vida. De fet vaig ser jo qui el va batejar amb aquest nom, els seus pares li havien posat un nom molt més llarg que a mi em resultava molt complicat i per això vaig optar per dir-li Miu. Ell, a mi, em deia Perico. Jo penso que durant aquell període vam formar un duet fantàstic i meravellós. Almenys a mi m’ho semblava!

Però, quasi sempre, les coses bones  s’acaben i aviat van arribar a la fi, quan el Miu es va posar malalt, molt malalt i els seus pares es posaren en contacte amb el metge, qui després de moltes proves els va informar que l’asma que patia el seu fill estava relacionada amb el meu pèl. Justament llavors que el tenia tan bonic i brillant, cosa que ara no té ni punt de comparació!

El Miu va plorar molt, crec que encara deu estar plorant, però no hi havia cap més remei que treure’m de casa ja que aquella al·lèrgia no li permetia fer una vida normal. Jo no sabia ben bé que passava, però intuïa que allò estava a punt de donar un tom; un canvi irreversible que també podria ser fatal per a mi.

Bé, en principi no tot va ser tan patètic com semblava, van venir a veure’m algunes persones, a les quals els meus amos van interrogar per saber quines intencions tenien sobre els éssers de la meva espècie. Jo crec que ells desitjaven que jo estigués el més bé possible. Finalment vaig marxar, molt a pesar a meu, a casa d’una parella que vivien en un pis que hi havia una terrasseta i, que tot sigui dit, que en principi no hi estava malament perquè ells s’esforçaven perquè m’hi sentís bé. És clar que no era ben bé el mateix, sinó més aviat una mica avorrit, jo trobava a faltar tant el Miu que a vegades pensava d’escapar-me, com fos, i acostar-me a la casa, encara que només el pogués veure de lluny, però després intentava  resignar-me pensant que la perfecció no existeix i que ja vindrien temps millors. Potser la parella, algun dia, em donarien alguna bona nova i tornaria a tenir nens per jugar! Però realment no va ser així.

Tot i que jo no entenc massa el llenguatge humà, va arribar un moment que vaig pressentir  que allò s’acabaria molt malament. Els meus amos discutien sovint, hi havia dies que feien uns crits que despertaven a tothom! Quan els sentia mirava d’amagar-me sota el llit o bé allà on podia i tornava a sortir quan la tempesta  s’havia espassat. Suposo que la causa era aquesta crisi tan forta que diuen que hi ha, les despeses de la hipoteca i no sé què més. A mi no em maltractaven, però el cas és que ells continuaven cridant un dia rere l’altre, fins al moment que, un matí, em van ficar dins del cotxe, cosa que no era massa habitual, però vaig pensar que potser marxàvem de vacances. De sobte, encara no sé com, em vaig trobar al carrer, sol i sense cap mena d’equipatge.

Aquesta experiència, per mi, ha estat de les més dures, per sobreviure i per tot. És una situació que no me l’hauria imaginat mai. Un dia fins i tot em van atropellar. No estava acostumat  a creuar-me amb aquests cotxes tan grans que tenen unes rodes enormes, només havia vist els del Miu, quan jugàvem; aquells eren petits i no feien mal! Bé, tal com t’explicava sobre l’accident doncs, per una part, em van aixafar la cua que se’m va trencar per dos llocs i per l’altra, les meves dents en van sortir molt mal parades. Encara no sé com em vaig recuperar, deu ser per això que diuen que tenim set vides...

He de dir, però, que al carrer sempre hi ha algú de bona fe que s’apiada dels més indefensos, i sort n’he tingut, sinó ara no seria aquí per explicar-t’ho. Com pots veure, m’he de buscar la vida i també els llocs per a poder-hi dormir, on no em mulli els dies de pluja. El meu pèl no té res a veure amb el que tenia abans ja que, normalment, d’allà on dormo en surto força emmascarat.

Però un dels problemes més grossos que tinc és el de les dents que vaig perdre aquell dia tan fatídic, això fa que gairebé no pugui rossegar el pinso. De totes maneres, de tant en tant, passa una persona per aquí al meu barri i em dóna una llauna de menjar d’aquell que és tan bo i tan tou, que ni tan sols cal que tingui dents per empassar-me’l. Jo sempre dic que és un ànima salvadora; ella acostuma anomenar-me “Perdut” i jo em poso molt content i li responc amb un “mèu” d’agraïment. Fins hi tot un dia em va untar amb una cosa que devia ser màgica perquè, de cop, em va exterminar tots aquells bitxos maleïts que no em deixaven viure. No saps que bé em vaig sentir  al poder-me alliberar d’aquella frisança!

Ara, però, s’ha d’anar molt en compte amb aquesta colla de burots que ha llogat l’ajuntament; diuen que donar menjar als animals, al  carrer, és incívic. A vegades penso... Per què els humans són tan inhumans? Si no volen veure els carrers bruts podrien habilitar un lloc una mica més apartat on s’hi pogués deixar quelcom per ajudar-nos a sobreviure o bé fer un pacte amb la “protectora” d’animals, que té un nom que no se’l mereix, perquè només accepten bestioles que estiguin bé i que els seus amos puguin pagar una quantitat de diners per deixar-los allà. Quina mena de protecció és aquesta? I els pobres desgraciats com jo? Què hem de fer? Els humans, si més no, poden anar a Cáritas, nosaltres només podem deambular pels carrers esperant una mica de generositat de part de qui realment és generós.

Ja ho veus amb quina situació em trobo! Per això vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar els meus drets i els dels companys que estan en la mateixa situació que la meva. Som éssers vius molt indefensos i és una pena que la societat no ens tingui més en compte! Ah! I  si algun dia  em  veus pel carrer,    -em reconeixeràs per la cua, que m’ha quedat molt torta-  t’agrairé qualsevol ajuda, per petita que sigui!

Perico                                                                           març, 2009

Àlias Perdut  
(La foto és de quan era petit)