HISTORIETA DELS ANYS 70

La orquestra va començar a tocar i la Laia restava embadalida. Aquella música i aquell ambient, per ella, eren poc habituals. Era el 15 d’agost, dia de la Festa Major del poble; en aquella època una de les festes més importants de l’any. El ball el van obrir unes quantes parelles que dansaven sense cap mena de timidesa. Realment en sabien de ballar! Ella s’ho mirava tot des d’una llotja  de l’envelat  que, més aviat, era una mica allunyada de la pista. Aquell dia, estava molt contenta, per més d’una raó. Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de poder sortir a la nit, fins llavors els seus pares sempre li deien que era massa jove, que no calia tenir tanta pressa; ja tindria temps quan fos una mica més gran i de passada també seria una mica més assenyada.

Feia poc que sortia amb unes amigues veïnes seves. En aquell moment la majoria d’elles ja estaven ballant, tot i que ella restava asseguda contemplant-ho tot com si acabés de sortir de la closca. Era feliç, no tan sols pel fet de ser allà en aquell moment, sinó perquè els pares, aquell mateix dia, li havien confirmat que li permetrien desplaçar-se a Barcelona per aprendre aquell ofici que a ella li encantava. Fer de perruquera! Aquest havia estat sempre el somni de la seva vida, des que de molt petita pentinava les seves nines amb molta cura.

El seu pare era propietari de bona part dels immobles d’aquell petit llogarret i la seva família estava considerada com una de les famílies benestants del poble. Després de la mort del general Franco, un cop arribada la democràcia, ell havia fet mans i mànigues per arribar a formar part del grup de Consellers de l’ajuntament, i finalment ho havia aconseguit. De fet encara que semblés una persona d’idees avançades, no ho era tant quan es tractava d’afluixar la corda per tal que la seva filla comencés a volar. En canvi, al seu germà, que tot plegat era un xic més gran, bé prou que molt aviat li havien donat molta més llibertat. Potser massa! Probablement el pare es va escarmentar aquella vegada que el noi es va ficar amb alguns embolics i com a resultat va haver de pagar els plats trencats. Devia ser per això que a la “nena” sempre l’havien tingut molt collada, si bé en alguns punts potser era una mica massa exagerat.

Bé, ara ella podria fer “més o menys” la seva vida, i això la feia sentir tan bé... De sobte se li acostà un noi molt eixerit demanant-li si volia ballar; va dubtar una mica, però li va dir que sí. De fet, potser hauria estat un dia rodó si en aquell moment el temps no els hagués jugat una mala passada, ja que va començar a ploure i l’aigua queia a bots i a barrals acompanyada amb una calamarsada que va fer història. S’ha de reconèixer que els envelats d’aquella època no estaven molt ben equipats per tal de resistir les inclemències del temps, per això a mesura que anaven augmentant els degoters, la gent intentava sortir per anar a refugiar-se en algun lloc més segur i com és de suposar tot allò començava a semblar un caos. Entremig d’aquell col·lapse, la Laia no tan sols va perdre el ballador, sinó que també se li va esmunyir una de les sabates que portava. Justament les acabava d’estrenar i eren les primeres sabates de taló alt que li havien permès comprar-se!

Aquella festa “major” que semblava que havia de ser tan fantàstica, a part de remullada, va acabar una mica com el rosari de l’aurora. Per primera vegada la Laia va començar a adonar-se que, en el moment més impensat, les coses es poden capgirar, i que quasi mai “una flor no fa primavera”!

Febrer, 2009