SANT MARTÍ DE PUIGBÒ I. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.

Aquest matí havíem sortit en la idea de visitar una ermita i pujar dalt d’un petit cim, però una vegada feta les dues coses ens vam adonar que era d’hora i agafant un mapa d’Editorial Alpina van cercar un lloc nou per conèixer. Un nom ens va cridar l’atenció Sant Martí de Puigbò. Ens van mirar, vam assentir-nos mútuament i ens van dir aquest nom sona molt bé anem-hi.

A l’entrar a Gombrèn venint de la Pobla de Lillet, poc abans de la plaça de l’església hi ha una bifurcació senyalitzada amb els noms d’Els Cortals i Puigbò. Girar el cotxe a la plaça i reprendre el camí per poder entrar en la cruïlla. Al cap de cinc km. de pista alquitranada, cimentada i de terra, de tot una mica, arribem davant del rètol que diu PUIGBÒ. Uns quants metres més enllà una gran CTR molt ferma. Davant nostre l’església de Sant Martí de Puigbò, després esbrinaríem que cal dir el segon emplaçament.

La primera impressió, diuen que la bona, va ser de sorpresa. Les fulles de les heures que cobreixen el campanar de doble cadireta reflectien al sol i brillaven com si fos una il•luminació nadalenca. Tota la construcció és envoltada per l’enfiladissa planta i ens queda per saber si l’església suporta el vegetal o aquest a l’envoltar l’edifici aguanta, com un regal, en el seu lloc les cansades pedres.
El clos tancat del cementiri envolta la construcció i els matolls cobreixen la superfície i amaguen tot el que pugui haver-hi a sota. Per tant les fotografies són des de fora el mur.

La nau és situada a 1120 m. d’alt.. a l’alta vall del torrent de Puigbò, afluent de la riera de Merdàs.

Segons dades de la Llista de monument de Ripollès. És una església de planta rectangular amb dues capelles laterals a la zona del presbiteri i queden restes del cor a la part oposada de la nau. La teulada és de cabirons de fusta i teula àrab. A l’interior aquesta teulada està amagada per una falsa volta de mig punt feta de maons. Les parets conserven restes de pintures, molt degradada, d’època neoclàssica.

La porta s’obre al sud i dóna sobre el cementiri i a una eixida tancada per un mur que la separa dels camps. Les heures han esfondrat la coberta i de retruc la falsa volta de canó.
Aquesta església va ser construïda al 1736 o 1737. La pedra de la llinda diu 1736 en substitució de l’antiga església romànica per continuar les funcions de parròquia del veïnat. Val la pena notar que damunt de la pedra superior del portal sembla dibuixar-se les restes d’un arc de mig punt. També hi ha la data de 1806 gravada en el portal que deu correspondre a una reestructuració o modernització de l’edifici.

Les pintures de l’interior, motius figuratius i arquitectònics també sembla ser de la mateixa època. La parròquia va caure en decadència pel despoblament dels masos veïns i ha arribat fins ara en estat de quasi ruïna total. No té culte des de 1939.

Sant Martí de Tours.
El seu pare era una militar romà i quan es va retirar va demanar al seu fill que ocupes el seu lloc. A Martí, de 15 anys, no li agradava ser militar. Un dia d’hivern, a les portes d’una ciutat es va trobar un home gairebé nu amb qui va compartir la capa fent-ne dues meitats. Més tard es va fer batejar i va convertir-se al cristianisme. Va deixar l’exèrcit i va emprendre una vida plena de vicissituds i miracles. Més tard va ser consagrat bisbe. Als 81 anys es posà malalt i va morir. Va destacar per ajudar a moltes persones i per la seva gran bondat. Va ser el primer Sant venerat sense ser màrtir.

El seu culte va ser important a Europa i la ciutat de Tours va construir la basílica més gran d’Occident fins l’època de Carlemany. En Catalunya la devoció a Sant Martí adquirí gran importància des de temps dels visigots. En la Catalunya Vella va superar el seu culte el de Santa Maria.

Sort hi ha que les alegries i penes de l’esperit ens eleven al cel, desgraciadament aquesta església davalla a la terra.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 1 abril 2012.