LA GRANOTA

Tema d’inspiració. Una granota.
El Marc entra a casa amb pressa. Té el temps just per a menjar. Ha de tornar ràpidament al taller. El client vol el cotxe a la tarda. Ha de muntar la caixa de canvis, però no és una feina fàcil. Aquests mecanismes pesen molt. A més el 4X4 del Sr. Serra porta reductora. El Sr. Serra viu en una casa de camp. Avui ha plogut i necessita el tot terreny. Sinó és amb aquest cotxe no pot arribar a casa seva. Per això ni s’ha canviat de roba.

L’Adrià en sentir la porta acut corrent. És el seu fill que avui per primer cop ha anat a col•legi.

 Pare! Mira que m’ha donat la senyoreta.

Llançant-se als braços del pare li ensenya una fulla de paper. El Marc l’abraça i li dona quatre petons. Prem l’infant amb força entremig dels braços. L’Adrià és el primer dels seus fills. La seva olor a nen barrejada amb el perfum de colònia que la Núria li posa embriaguen la seva tendresa. El seu fill. Seu i de la Núria. Millor dit de la Núria i seu. Deixeu-m’ho, el primer fill de tots dos.

 Ets tu Marc- diu des de la cuina la Núria- ja poso el dinar a taula. M’has telefonat que vas tard , no?
 Sí, corre, corre, que haig de sortir de pressa.- Atrapant-la per darrere de la cintura també la prem amorosament.
 Va deixem que després el nen ho dirà a classes. Ja saps el xerrameques que és.

La Núria mira on és el fill mentre intenta que el seu home la deixi lliure i sobtadament exclama:

 Adrià!! On t’has ficat? Com t’has embrutat!

El nen es mira de dalt a baix com ho ha fet la seva mare.

 Òndia mamà! Jo no he estat! Jo no he fet res.

El pare observa també al fill i comenta:

 Ostres, quina taca negra i sembla d’oli brut.- I veu el paper de la senyoreta també embrutat.

La Núria és gira al Marc i li parla;

 Però si portes la granota plena de grassa- Seguidament es gira i en el mirall veu un ròdol negre en la seva brusa blanca.
 Però...- Primer es posa blanca però, poc a poc, la ràbia la fa posar vermella- Marxa! Ves a reparar el maleït cotxe i no tornis.
 Però no he dinat!
 Ni dinaràs avui. Vés-te’n a menjar-te un entrepà on sigui. Prou feina m’has deixat. Em pagaràs una brusa nova o dos! Vés-te’n! Ara he de dutxar a l’Adrià i m’he de dutxar. Canviar-nos i rentar la roba. Fastigosa granota!

Poc després el Marc és assegut en un tamboret del bar del Gripau Valent prenen un entrepà de xoriço i un quinto de cervesa. Davant i darrere del pit de la granota ha posat un tros de diari per evitar que la taca empastifi més la roba i també per evitar la grassa mentre menja.

Pensa:

 Maleïda feina tant embrutadissa. Però és la que sé fer. Ara al vespre com ho faig per fer les paus amb la dona. Li porto flors? Li porto bombons? Potser les dues coses? Li regalo aquell penjoll que tant li agrada?

Mentre mossega un tros de pa els seu pensament va en direcció a altres ocasions en què s’ha empipat la Núria. Tampoc és tan rancuniosa. Segurament s’haurà calmat i si es mostra una mica afalagador. Caram! Altres vegades després una emprenyada s’ho han passat força bé. I sense donar-se compte es passa la llengua pels llavis com qui assaboreix una dolça menja.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 5 abril 2012.