EN JORDI I LA PRINCESA.

Sóc davant de la porta del rei de l’empresa i espero que acabi el real consell d’administració. Temo per la meva feina ja què fa poc temps que treballo de becari i m’he guanyat un parell de repulses del cap d’oficina. Totes per la mateixa raó quan arriba la princesa, així l’anomeno jo, a visitar el seu pare, el rei, els meus ulls resten enlluernats al veure la gracia dels seus moviments i l’ondular de la seva rossa melena.
De cop s’obre la porta del despatx del rei i ell mateix m’empeny endins tot dient-me:
 Perquè no m’ha avisat. No sap que l’he reclamat urgent, Jordi.
 Si senyor Ricart, però com les reunions del consell d’administració són sagrades.
 Punyetes, quan crido urgent no valen reunions ni res. A veure, escolti, la meva filla ha tingut un accident amb el cotxe. Els Mossos l’han detingut i l’han portat a la cova del drac.
 A la cova del drac?- Pregunto atònit.
 Si home, sí, el jutjat del magistrat que em la té jurada per un tema de diners. De quan encara era advocat abans de pujar a jutge. M’he la tancat a la garjola i diu que abans se la menja que deixar-la sortir. Com si no s’hagués menjat altres jovenetes que li he enviat per resoldre l’antic assumpte. Ara vas, Jordi i com ets un home i ben plantat a veure s’hi ha més sort.
 I com sabrà la seva filla que vinc de part seva. No em deu conèixer.
 També tu, et quedes parat cada vegada que ve i vols que no ho noti. Ho sap tota l’oficina. Sort tens de ser un bon treballador que si no...Ves agafa una rosa de l’oficina de recepció i li portes en senyal d’amistat.
 No tinc cotxe.
 Cotxe dius, per anar a la Ciutat Judicial. El millor mitjà és que agafis el Metro i arribaràs abans sense el trànsit de la ciutat.
I ja en teniu baixant per l’escala del Metro amb una rosa a la mà i disposat a salvar a la princesa del drac. Poc després pujo en un comboi nou, com cavaller en blanc corser, disposat a combatre a braç trencat, a l’opressor jutge-drac. Porto com escut en el meu cor un taló bancari signat en blanc pel pare de l’estimada per la fiança. Bé, té certs límits, després de passats he de consultar. Com llança una rosa vermella com la sang estendard de l’amor i la passió dels humans. Lleuger com un bon cavall el Metro em porta en un moment davant dels jutjats salvant-me del perill dels precipicis i congestions de la circulació urbana.
Poc després visito a la meva empresonada princesa que m’entrega com a penyora un floc del seu cabell. Només de parlar-ne una estona el meu goig és ple i pujo al despatx del jutge disposat a combatre fins a la mort pel meu amor.
Després d’àrdua batalla discutint punt per punt l’accident he aconseguit lliurar a la princesa de la presó. El magistrat ha resultat ser un antic professor meu, això no penseu que ha servit per endolcir la nostra entrevista. Ha estat molt dur amb mi, semblava que volia fer-me un nou examen final de jurisprudència. Però a la fi s’ha rendit i guanyador he alliberat a la jove filla del rei.
Sortim al carrer, el seu cotxe ha quedat retingut i no passen taxis. Aleshores li proposo muntar al Metro. Poc després cavalquem junts vers l’infinit.