DUES TASSES DE CAFÈ

Les tasses de cafè són damunt de la taula i parlen d’una trobada d’amistat. Queda poca quantitat en cada tassa. La cullereta al costat del plat mostra les restes fosques del cafè. Els dos sobres de sucre reposen en la taula. Un és buit, l’altre mig ple.

La dona amb la seva mà de llargs dits pren la tassa i fa un petit glop. Només mullant-se els llavis i amb la llengua assaboreix el gust amarg del cafè. La mà de l’home, més gran, també pren la tassa i fent un glop passa la dolça infusió per la seva boca. Pràcticament deixen les tasses a l’uníson en els plats. L’Arnau diu:

 Ens el tindrem d’acabar. Comença a ser fred.
 Només et fixes en les coses banals. No és la fredor o el gust del cafè el que fa trobar-nos en aquest lloc. No et recorda alguna cosa?- respon l’Elisa.
 I tant. Quan érem joves i passejàvem amb la colla.
 Passejàvem i m’agafaves de la mà.
 Sí. Però anàvem amb els amics.
 Però no van ser els amics qui van donar-me un petó assentats en aquesta mateixa taula.
 Això no. Aleshores eres la meva xicota. Més si no recordo malament aleshores jo sortia amb moto amb el Pere, el Manel i altres. No?
 Sempre a la teva. M’ho deia la mare. Aquest noi no ha madurat. Només ha canviat les joguines per una moto. Vigila filla, no pensi que juga amb una nina.
 Llavors em vas deixar.
 Tu te’n vas anar no sé on, segurament una aventura, amb els amics i les motos.
 Em podies esperar.
 Quants anys creus tu que és pot esperar.
 No ho sé. Però l’amor...
 Calla que saps tu de l’amor. La presència és vida. I el Joan era present.
 I et vas casar amb ell.
 I tu vas trigar sis anys a tornar.
 Ja no tenia pressa. Per què? M’ho passava bé veient món i oblidant-me de certs amors.
 I ara què?
 Són històries passades, moment viscuts anys enrere. No vull que et molestis pas. Sé que el teu home... L’accident!
 Si sóc vídua.
 T’he convidat perquè volia parlar amb tu.
 De...
 De moments , de vida, d’ara, de... no sé com dir-t’ho. De tu i jo!
 Parlen. Però, has deixat de ser el noi. M’entens?
 D’això vull parlar. Demano més cafè?
 T’hauria de parlar dels nervis però... Em plau una l’altra tassa de cafè.

El cambrer porta poc després dues tasses més. Conversen i xiuxiuegen entre ells. Més tard una lleu carícia donada en els llavis. Poc després dues ombres que caminen presses de la mà.

Dues tasses de cafè resten damunt de dos plats tocant-se l’una a l’altra. Un sobre de sucre buit. Un altre té mig contingut.

L’entesa de dues persones que lluny de l’enfrontament cerquen l’enteniment per viure plegats.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 19 abril 2012.