EL VALOR DELS HUMILS

La carta havia arribat feia poca estona, i el noi se l’havia guardat amb molta cura dintre la seva butxaca.  Quina alegria, saber notícies d’aquell país que tants records li havia deixat, l’altra estiu! L’Alejandro va córrer cap al quartet de sota l’escala, on hi guardava tots els seus tresors, i lentament va anar desenganxant el sobre, mirant de no espatllar-lo. Només de veure aquell  mata-segells, el seu rostre s’havia il·luminat, amb la llum de l’esperança.

De sobte es va sentir una veu molt potent que deia:

-Ja tornes a estar ficat dintre d’aquest forat? Valdria més que fessis endreça de la teva habitació, que sembla una cort de porcs!

Aquella era una frase  que ja la tenia gravada dintre del cervell: La veu de la seva madrastra. Encara que ell sempre li deia “mare”, realment li semblava un nom postís, ja  que, amb ella, mai no havia estat com quan tenia la seva mare de debò. Abans... quan encara no havia succeït aquell  maleït accident.

Dintre del seu cap  hi bullien un garbuix de records, sobretot de quan havien arribat a Espanya. Eren emigrants que venien del Perú, país d’origen de la seva progenitora. El seu pare era espanyol i tornava a la seva pàtria. Sovint recordava la primera vegada que va trepitjar Barcelona. Ell s’havia fet moltes il·lusions i, en principi, tot havia anat bé malgrat el seu defecte físic, de naixement, que li impedia de bellugar-se  amb seguretat. Des que va  arribar en aquest món, dotze anys enrere, havia lluitat  per superar la seves mancances degudes a una paràlisi cerebral causada per un part  prematur. Sempre li havien dit que el seu problema no era considerat dels més greus, tot i així necessitava unes crosses per caminar i alguns medicaments per tal de relaxar els muscles.

Aquesta va ser una de les causes per les que van emigrar del Perú. Allà, tota la qüestió mèdica era molt més complicada.  Aquí  deien que potser li farien una intervenció que l’ajudaria a relaxar la musculatura, però que el temps d’espera podia ser llarg! De totes maneres ell era pacient i sabia esperar amb calma els esdeveniments, sempre amb el suport de la família. Els seus companys, a l’escola, l’havien acceptat bé i se sentia feliç, fins que les coses es van capgirar.

El seu pare es va enamorar bojament d’aquella altra “mare” que ho tenia “tot”. Era bonica, intel·ligent i rica, però el noi estava convençut que ella s’avergonyia del seu defecte físic i d’aquelles faccions típiques d’un altre país, davant  les seves amistats que solien ser persones d’un altra estil: Aparentment, sense problemes de cap tipus; sempre disposades a trobar-se en festes i festetes i lluir els seus modelets. És clar que ell no hi encaixava massa, evidentment, no perquè no fos un noi estudiós; sempre treia bones notes a l’escola i tenia molts projectes de cara al futur. Volia seguir estudiant i anar a la Universitat...  volia ser metge i també investigar sobre la paràlisi cerebral, per tal de poder  ajudar a d’altres persones amb la mateixa problemàtica.

-Encara ets aquí sota? –De sobte, tornava a sentir aquella veu que el treia de polleguera, però ja ni l’escoltava. El sobre que havia obert amb tant cura, que venia d’Estats Units, li enviava la família del seu amic Tim. Ell també tenia un problema semblant al seu. S’havien conegut per Internet i a l’estiu, l’Alejandro hi havia anat a passar dos mesos, convidat per la seva família. S’havien fet molt amics i… en els últims e-mails, ja li comentava que molt aviat rebria una gran sorpresa!

El pare del Tim era metge i coneixia d’altres col·legues especialistes en tractaments per a nens amb problemes cerebrals. Durant el temps que va ser allà, fins i tot van anar junts a la consulta d’alguns cirurgians considerats molt competents, i en aquella carta hi havia la confirmació oficial:  li comunicaven que el juliol li farien l’operació, que ell tan esperava, juntament amb el seu amic, i a més volien que es quedés allà fins que  estigués recuperat del tot!

Va plorar d’alegria, per la bona nova, i només de pensar que tornaria a passar un estiu amb aquella família que l’havien acollit tan bé... es va disposar a fer una pregària, donant gràcies a la seva mare. Sempre havia estat convençut que,  tot i  que no la tenia físicament, ella, des de l’Infinit, l’ajudava a sol·lucionar els seus problemes i li enviava la força i l’energia necessàries per seguir endavant! Sabia que la seva total recuperació, no era fàcil; que  mai no li havien garantit  el cent per cent, però, si més no, ell no perdria mai aquella fe i les ganes d’ajudar els altres. Sobretot, ho tenia molt clar: Sempre valoraria a les persones del seu entorn, no pel que fan o pel que tenen, sinó pel fet de ser persones humanes; amb totes les seves qualitats i amb tots els seus defectes!

 26 de març de 2012