LA MONA DE PASQUA

La Jannine, és una nena de quatre anys, molt eixerida, que ha nascut al Canadà i és la primera vegada que ve a Catalunya per veure els seus avis materns. La seva mare, va anar a Montreal, a fer un màster, i allà va trobar un treball i un amor, i allà és va quedar. Al cap de dos anys naixia la Janinne, i per motius de feina i familiars no havia pogut tornar a Catalunya. En Pierre, el seu pare li parlava sempre en francès, però la mare li parlava en català. La petita entenia i parlava les dues llengües a la perfecció, tot i els seus poquets anys.

Està molt il•lusionada per tornar a veure els avis d’aquí, doncs un parell de vegades ells els havien visitat. Com que són els dies de Pasqua, i la seva tieta n’és la padrina li han dit que li regalaran una mona. La nena està molt il•lusionada amb això de la mona, ja que ha vegades n’ha vist alguna per la tele, però això de tenir una mona per ella tota sola...hui!!! quan la veuran les amiguetes.

Ahir van arribar en aquest bonic poble del berguedà. L’alegria dels avis és barrejava amb la dels nouvinguts, junt amb els petons i les abraçades. A la tarda van anar-hi els tiets i els dos cosins que encara no és coneixien. Avui diumenge de Pasqua, abans de dinar, han sortit a fer un tomb per la vila. Li han cridat l’atenció aquell grup de gent que cantava pels carrers, els homes amb barretina vermella, i les dones amb faldilles virolades i espardenyes de betes. La mare li ha explicat que cantàvem les caramelles, que era una tradició d’aquí, i que ella de petita també n’havia cantat. En Pierre estava fascinat amb totes aquestes coses.

Però la petita, només pensava en la mona. Li han dit que li donarien després del dinar i la nena esperava el dinar amb impaciència.
Aquella taula tan ben parada, amb tanta colla de família, ja sorprèn la Jannine acostumada a ser pocs a casa, amb els cosins s’entén molt bé i fan broma; i els cosins, estan encantats amb ella. Però la nena ha demanat més d’un cop,
-I la mona?
- després, després... a les postres. Va ara menja!
La Jannine està tan nerviosa que gairebé no té gana, nomes pensant en la mona.
Va arribar l’hora dels postres i tots els nens cridaven .
-La mona! la mona!
Per fi, venen l’avia , la tieta i la mama portant tres mones de mantega, una per cada nen, que deixen sobre la taula i a sobre porten un ou molt gros de xocolata. Els dos nens estan molt contents, però la Jannine, no pot dissimular la decepció al veure els pastissos.
-I la mona? on és?
L’àvia amorosa li diu
-Això és la mona, maca. És el pastís que es menja per Pasqua. Una per cada nen. Que et pensaves que era?
-Jo volia una mona de veritat. Una mona petita que corri i salti...
Els cosins es van posar a riure, però l’avia els va renyar al veure el posat trist i decebut de la petita.
- Saps que farem un dia d’aquest abans no marxeu. Anirem a Barcelona al zoo, i veurem els micos i les mones i podràs estar prop d’ells i donar-los-hi alguna cosa. Ja veuràs com t’agradarà.
La cara de la nena es va tornar a il•luminar amb un somriure, i va preguntar,
-Ara ens podrem menjar aquestes mones d’aquí. Quina gana!!!!

– 6 abril de 2012-