La Marta està a punt d’entrar a aquella que serà la seva sisena entrevista de feina que farà aquesta setmana, des que fa uns mesos ens va quedar al atur. Està decidida a trobar un nou treball, a més el necessita molt. Ha ha hagut de rebaixar les seves pretensions, des que era secretaria del Director General, a una gran empresa, fins en aquesta entrevista d’ara, que és , per fer de caixera en un supermercat. No vol posar-se nerviosa, però n’està força.
- Vol passar, sis plau!
- Bon dia !!
Quan està davant d’aquell senyor gran, amb bigoti i canes, té una estranya sensació. En aquell moment truca el telèfon, i el senyor de la taula, l’agafa i parla....
- Si, sóc en Lluis, el mateix..., si, si, digui...
Mentre parlava per telèfon, ella l’escolta, i al sentir aquell nom, se li encén la bombeta. - No pot ser!!! –pensa- com ha canviat, que vell que s’ha fet, si encara no deu tenir els quaranta !
De cop li va al cap aquell primer any de l’Institut, i totes les barrabassades que havien fet a aquell xicot, llarg i esprimatxat, que seia al darrera seu, i que era una mica tímid. Només vam coincidir a primer de batxillerat, després crec que ell va abandonar els estudis, no li anaven gaire. Déu meu! i ara el tinc aquí al davant. Estic perduda! –encara pensa en l’última que li van fer. Ell estava un mica penjat de la Mercè, la seva amiga, i li vam enviar una nota, en que ella el citava al vespre, per trobar-se, al passeig del riu. Quan va arribar, tot cofoi, ens va trobar tota la colla, fotent-nos d’ell. Encara recordo la cara que li va quedar.
En aquell moment el Lluís va penja r el telèfon, i després de mirar el currículum que teníem davant, va mirar a la noia,
- Marta Cases?
- Si, jo mateixa.
- Ens coneixem, no?
- Bé..., crec que si.
- Vaja, com dona de voltes el món. Així que ara estàs buscant feina de caixera, la gran, la famosa, la super intel•ligent Marta.... –va dir amb un to una mica burlesc.
- Si, m’he quedat sense feina i necessito trobar el que sigui, tinc dos fills petits i el meu marit està a l’atur. Però ja veig que no val la pena que digui res més.
S’aixeca i ja estava disposada a sortir d’aquell despatx, tota avergonyida i sense gosar tornar a mirar al Lluis , quan aquest li va dir,
- Espera’t Marta. Trobo que és important no tenir por de fer tota classe de feina. Les coses del passat estan oblidades, i penso que pots fer molt bé aquesta feina.
La Marta , no s’ho creia , va sortir d’allà somrient. El dilluns començava a treballar de caixera al supermercat!
– abril de 2011-
...aleshores, quan davant de les seves mans només va quedar el tros de fusta amb el nom del navili es van entristir i es van dir: podriem iniciar, aprofitant el nom mític, una nova singladura. Van decidir que el nou projecte es digués Tribuna Berguedana. Les ones internàutiques veient l'esforç humà per sobreviure van bufar fort damunt la tendre nau peró aquesta ressistia per la tossudesa dels tripulants... M.P.M.
dissabte, 28 d’abril del 2012
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tota una lliçó d'oblidar les coses desagradables i començar de zero, molt bé el LLuís...
ResponEliminaPetons.
Encara hi ha bones persones com el Lluis pel món.
EliminaUna abraçada