(Valorar a les persones pel que són, no pel que fan ni pel que tenen.)
Com veig ara les coses de diferents, i quina manera més distinta que tinc de valorar les persones, es clar, res és com abans, la gent canvia o canviem, però si que es cert que ara tinc els ulls oberts, i veig realment com són les persones
Jo abans adorava els pares, en canvi menyspreava a la Núria tot i que havíem anat a l’escola juntes i de petites érem més o menys amigues, cap a l’adolescència jo em vaig posar e estudiar i a ella els pares la van llogar per fer les feines de casa, jo m’avergonyia d’ella, ella sempre em demanava com estava i em somreia , encara que jo li donés un moc, no s’enfadava mai. És pura enveja –pensava- que més voldria ella poder ser com jo, tenir diners i roba de marca. Els meus amics tots eren de casa bona, als demès, els considerava d’una classe inferior, almenys era el que m’havien inculcat els pares, aquell maleit orgull de ser superiors als altres perquè teníem molts diners, o almenys era el que creiem.
La tieta Genoveva, la germana de ma mare, l’ovella negra de la família, no s’havia casat mai, havia treballat de mil coses diferents i no tenia ni un ral, anava vestida senzilla una mica hippy,fins i tot una mica estrafolària.
Però sempre viatjava, anava de farra i tenia molts amics, jo la trobava molt divertida, però es clar a casa desentonava, i com li havien fet més d’un retret i ella ja veia que no encaixava en el nostre estament, ben poques vegades venia per casa.
Des que va passar el fatal accident totes les coses van canviar. Aquella tarda tornàvem amb el pare de la mun
tanya, la mare tenia el grip i s’havia quedat a casa. Només recordo un cotxe que venia de cara ... i res més. Després l’hospital... recuperacions, i la cadira de rodes. Vaig saber la mort del pare, i em vaig enfonsar en la desesperació. Després l’Institut Guttmann, primer el vaig trobar un lloc terrible, però allà em van ensenyar a superar la depressió i valer-me per mi mateixa, tornar a trobar el meu lloc a la vida, va ser dur, però va valer la pena.
Durant tot aquest temps la tieta Genoveva, va ser el meu costat, molt més que la mare, que havia caigut en una forta depressió i li costava sortir de casa. Després vaig saber que al morir el pare només ens havia deixat deutes, era afeccionat al joc i fins havia hipotecat la casa on vivíem. Ho havíem perdut tot i jo invàlida i la mare que no servia per res.
Els meus amics, de primer van venir a veure’m alguna vegada, però cada vegada espaiàvem més les visites, i quan venien no sabien de que parlar, i jo esperava tant aquelles visites. La Núria, tot i saber que a vegades no podríem pagar-la es va quedar a casa a fer costat a la mare i portant la casa, em venia veure sempre que podia, em portava llibres i els comentàvem, vaig tornar a descobrir en ella l’amiga de la infantesa.
La tieta Genoveva, va ser el puntal de tot, va trobar diners per fer front a l’hipoteca, perquè no perdéssim la casa, em va cuidar com una filla, i també vaig saber que pagava la Núria per treball que feia, perquè la noia d’alguna cosa havia de viure.
Ara ja a casa, sé el que dec a aquestes dues persones, les dues venen cada dia ajudar-nos, tot i que jo vaig començant a fer coses. La tieta s’ha instal•lat a viure amb nosaltres, el temps que calgui, i la Núria cada dia, després de la feina em porta a passejar, i parlem de mil temes, no se que faria sense ella. Prefereixo no trobar-me els amics d’abans perquè només els inspiro llàstima i això no ho suporto. La Núria em tracta com ho ha fet sempre, com una amiga, com una persona normal.
La mare, pobre mare, qui l’ha vist i que l’ha veu. Penso que ha sofert més per perdre l’estatus social que tenia, que pel meu problema, ella no ha treballat mai, no sap fer res i no ha superat el cop. Les seves amigues de pòquer i de festes l’han deixat de banda, ella tampoc les vol veure, està enfonsada i no vol sortir de casa. Ara el meu primer repte és ajudar a la mare a superar la depressió hi a acceptar la nova vida, ensenyar-li que no cal tenir més diners per ser feliç, el que cal es trobar-se un mateix. Després acabaré els estudis i buscaré un treball, sé que no serà fàcil, però sé que ho aconseguiré.
També he aprés a valorar les persones pel que són i no pel que tenen i pel que fan. La tieta m’ha dit que ella té un raconet que estarà sempre a la meva disposició, si em cal, però jo l’aprecio i l’estimo per tot l’afecte que m’ha demostrat i per ser amb mi quan la necessitava. La Núria m’ha ensenyat que l’amistat autèntica està per damunt de tot i de totes les barreres socials.
-26 de març de 2012-
Com veig ara les coses de diferents, i quina manera més distinta que tinc de valorar les persones, es clar, res és com abans, la gent canvia o canviem, però si que es cert que ara tinc els ulls oberts, i veig realment com són les persones
Jo abans adorava els pares, en canvi menyspreava a la Núria tot i que havíem anat a l’escola juntes i de petites érem més o menys amigues, cap a l’adolescència jo em vaig posar e estudiar i a ella els pares la van llogar per fer les feines de casa, jo m’avergonyia d’ella, ella sempre em demanava com estava i em somreia , encara que jo li donés un moc, no s’enfadava mai. És pura enveja –pensava- que més voldria ella poder ser com jo, tenir diners i roba de marca. Els meus amics tots eren de casa bona, als demès, els considerava d’una classe inferior, almenys era el que m’havien inculcat els pares, aquell maleit orgull de ser superiors als altres perquè teníem molts diners, o almenys era el que creiem.
La tieta Genoveva, la germana de ma mare, l’ovella negra de la família, no s’havia casat mai, havia treballat de mil coses diferents i no tenia ni un ral, anava vestida senzilla una mica hippy,fins i tot una mica estrafolària.
Però sempre viatjava, anava de farra i tenia molts amics, jo la trobava molt divertida, però es clar a casa desentonava, i com li havien fet més d’un retret i ella ja veia que no encaixava en el nostre estament, ben poques vegades venia per casa.
Des que va passar el fatal accident totes les coses van canviar. Aquella tarda tornàvem amb el pare de la mun
tanya, la mare tenia el grip i s’havia quedat a casa. Només recordo un cotxe que venia de cara ... i res més. Després l’hospital... recuperacions, i la cadira de rodes. Vaig saber la mort del pare, i em vaig enfonsar en la desesperació. Després l’Institut Guttmann, primer el vaig trobar un lloc terrible, però allà em van ensenyar a superar la depressió i valer-me per mi mateixa, tornar a trobar el meu lloc a la vida, va ser dur, però va valer la pena.Durant tot aquest temps la tieta Genoveva, va ser el meu costat, molt més que la mare, que havia caigut en una forta depressió i li costava sortir de casa. Després vaig saber que al morir el pare només ens havia deixat deutes, era afeccionat al joc i fins havia hipotecat la casa on vivíem. Ho havíem perdut tot i jo invàlida i la mare que no servia per res.
Els meus amics, de primer van venir a veure’m alguna vegada, però cada vegada espaiàvem més les visites, i quan venien no sabien de que parlar, i jo esperava tant aquelles visites. La Núria, tot i saber que a vegades no podríem pagar-la es va quedar a casa a fer costat a la mare i portant la casa, em venia veure sempre que podia, em portava llibres i els comentàvem, vaig tornar a descobrir en ella l’amiga de la infantesa.
La tieta Genoveva, va ser el puntal de tot, va trobar diners per fer front a l’hipoteca, perquè no perdéssim la casa, em va cuidar com una filla, i també vaig saber que pagava la Núria per treball que feia, perquè la noia d’alguna cosa havia de viure.
Ara ja a casa, sé el que dec a aquestes dues persones, les dues venen cada dia ajudar-nos, tot i que jo vaig començant a fer coses. La tieta s’ha instal•lat a viure amb nosaltres, el temps que calgui, i la Núria cada dia, després de la feina em porta a passejar, i parlem de mil temes, no se que faria sense ella. Prefereixo no trobar-me els amics d’abans perquè només els inspiro llàstima i això no ho suporto. La Núria em tracta com ho ha fet sempre, com una amiga, com una persona normal.
La mare, pobre mare, qui l’ha vist i que l’ha veu. Penso que ha sofert més per perdre l’estatus social que tenia, que pel meu problema, ella no ha treballat mai, no sap fer res i no ha superat el cop. Les seves amigues de pòquer i de festes l’han deixat de banda, ella tampoc les vol veure, està enfonsada i no vol sortir de casa. Ara el meu primer repte és ajudar a la mare a superar la depressió hi a acceptar la nova vida, ensenyar-li que no cal tenir més diners per ser feliç, el que cal es trobar-se un mateix. Després acabaré els estudis i buscaré un treball, sé que no serà fàcil, però sé que ho aconseguiré.
També he aprés a valorar les persones pel que són i no pel que tenen i pel que fan. La tieta m’ha dit que ella té un raconet que estarà sempre a la meva disposició, si em cal, però jo l’aprecio i l’estimo per tot l’afecte que m’ha demostrat i per ser amb mi quan la necessitava. La Núria m’ha ensenyat que l’amistat autèntica està per damunt de tot i de totes les barreres socials.
-26 de març de 2012-
Recordo haver llegit (no se a on) que la vida de les persones és com una ceba; anem deixant capes al llarg dels anys i al final ens quedem amb el nostre jo més real. La personatge d'aquest relat va deixat les capes fins arribar a treur'es totes les teranyines que li privaven de valorar les persones pel que son.
ResponElimina