UNA ESTRANYA SENSACIÓ. II. Relat negre.

La meva criatura literària és a punt de néixer. Sobtadament escolto altre cop la veu, suau, però insistent i tallant alhora, amb molta més força que fa una estona. No com fins ara que era una insinuació, ara airada exclama una ordre:

¾    No! Només dues pagines!!! 

El meu cap i el meu cos  es revolten, girant-se d’un costat a l’altre. La meva criatura, no acabada de néixer, plora mentre fineix entre els signes blaus de la pàgina. 

Una vegada i un altra en aquest moment de desesper noto l’aire gèlid que omple l’habitació com una premonició de la curtedat de la vida. Sobtadament una figura estranya és asseguda davant meu, a l’altre costat de la taula. El seu rostre sense expressió en fita cara a cara. La seva pell és blanca com la del que viu sempre a la nit, la part fosca de l’existència. En els seus ulls, clars i freds com l’aigua d’un estany glaçat, no trobo gens de misericòrdia. Només em mira, com si fos simplement un objecte qualsevol. El seu somriure estereotipat tampoc denota cap desig d’amistat, simplement és el d’un ésser, un esguerro, que compleix una missió mil vegades realitzades sense sentir cap penediment. 

Mirant-me fixament com si volgués gravar les seves paraules en el meu cervell a foc roent em diu:

¾    Per acomiadar-te, vaig dir en el meu missatge sense paraules, que només dues pàgines i tu vols enganyar-me. 

L’aire gèlid torna a omplir la petita oficina. El meu cos, abandonat per la inspiració, llisca del seient i retorçant-se de boja fúria queda esllanguit damunt el terra. El nadó de la meva creació fuig sense destí. Novament m’assec a la taula. Aleshores, un full de calendari cau entremig dels dos amb un trist epitafi escrit amb tinta negra:

¾    Queda poca estona, ja.

El miro, com suplicant una mica més de no sé què, potser de tot, esperant tal vegada trobar un breu somrís en el seu inexpressiu rostre. Només mou una mà i el seu dit escardalenc assenyala el full i mirant-me sense mirar-me parla:

¾    És compleix l’hora. 

Intento negociar una mica més de temps. Sense donar cap resposta i quasi sense moure l’aire de l’estança desapareix la negra figura. Només queda el seu olor ranci i una certa fredor. Esperançat vull entendre que se’m permet acabar el meu missatge a la posteritat. A qui em vull dirigir quan sé que el meu seguici serà curt.  

Reunint les minses forces que mantenen en vida el meu esperit prenc novament la ploma i posant-la damunt el paper escric. Només una ratlla tremolosa ressegueix el full en una trista davallada cap el marge inferior. Lentament doblo el cap i el meu cos queda lassat sobre la fusta.  

Miquel Pujol Mur.