CRONIQUES DE SLIM.

Passejava lentament amb els amics, la nostra colònia som gent tranquil·la i pacifica, i davallàvem per la pista a veure el mar. La idea era, si fos possible, banyar-nos, però ja sabeu prou que el vel·leïtós pèlag a vegades és molt traïdor. Malgrat tot, els membres de la colla, som tots, excel·lents nedadors i una vegada a la costa, ens agrada cabussar-nos una mica dins l’aigua saltant des del trampolí natural de les roques. És tan agradable sentir el cos refrescar-se entre les ones acaronadores. Un cop a l’aigua, aleshores, allò que ens satisfà més és donar voltes i voltes entremig de les onades deixant-nos portar per la corrent marina. 

En acabar de banyar-nos, la nostra feina és cercar una mica de peix i cap a casa que la mestressa ens espera neguitosa. Si triguem massa els petits obririen desesperats  la boca esperant el menjar.  

Bé, però el propòsits de vegades es trenquen i en aquesta ocasió va succeir el que menys em pensava. Baixava tranquil·lament, ja he dit que nosaltres som un xic parsimoniosos, quan de sobte sonà prop meu el neguitós dring-dring d’un telèfon portàtil. Esverat baix cercar per tots el racons del meu cos, fins adonar-me que l’estri era a poca distància meva. Vaig agafar-lo i me’l vaig acostar a l’orella.  

Quina cridòria va sonar! Quin espaordiment de temor va agafar-me. Que era allò? Qui cridava! Què passava alguna desgràcia imminent? Cauria el cel damunt nostre! Algun dels meus companys alarmat va acostar-se al veure la meva consternació. La veu va continuar dient sobreexcitada, però breu: Vine corrents al cercle, de gala i amb sabates negres. I va tallar amb un succint i exigent: Ràpid! 

Quin malestar em va recórrer el cos, el meus companys entre excitats i sense comprendre res de tot el que succeïa van posar-se a cridar. Tot eren crits, salts i gent que corria sense rumb. Semblava, ben bé, que hagués esclatat una bomba. Va caure’m el trasto aquell a terra i va anar patinant fins una escletxa.  

I jo em mirava i al mateix temps mirava els meus peus. Unes sabates negres, i perquè unes sabates negres. I què faria jo, amb unes sabates? Per què voldria jo unes sabates?  No ho comprenia, vaig contagiar-me dels crits del meus amics i també vaig començar a cridar esparverat i perquè no dir-ho, ple de por i temor. 

Finalment nerviós vaig decidir anar al cercle. Allà no hi havia ningú. Vaig buscar per tots el racons possibles on algú pogués estar amagat. Només era jo i sense sabates. Vaig torçar una mica el cap i tancant els ulls vaig barrinar: seria per no portar sabates i vaig mirar-me altre cop els meus peus palmejats. Per què volia jo unes sabates? 

Del llibre de Jonàs, el pingüí. 

Miquel Pujol Mur.