Al
veure-la de cop, tot el meu enteniment va enfosquir-se dins el meu intel·lecte.
La seva bellesa podia més que la meva força de voluntat. En el meu pensament
només tenia cabuda la seva dolça mirada. Els seus ulls, foscos com la nit,
penetraven dins els meus absorbint totalment la meva atenció. Els seus cabells
daurats li queien suaument en voluptuosa cascada damunt les espatlles. La seva
olor, com la del narcís en flor, penetrava dins el meu interior, com si fos la
prometença de la vida eterna. Cara, ulls, cabells, celles, boca i el perfecte
oval del seu rostre, tot era com l’encís desitjat sempre per la meva ment
enamorada.
Però
una vegada començat l’encantament en la seva formosa fisonomia la meva mirada
davallava lentament per la seva persona. I si la cara era la perfecció de les
perfeccions, no trobo les paraules adients per descriure l’escultural bellesa
de la resta del cos de la meravellosa criatura.
Com
un perdut sacerdot de la primigènia edat antiga m’agenollava als seus peus i l’adorava
com a deessa. Mai els meus ulls han admirat tan gran beutat. I ella, la vestal
dels meus somnis jugava insistentment amb el meu amor. Unes vegades em rebia
amorosa i responia a les meves carícies amb les seves. L’amor era patent en
cada una de les paraules i els gests que repetíem ambdós mil vegades. Aquell
t’estimo era cantat com un salm als déus de l’amor. L’entesa dels nostres
cossos i les nostres ments era una mostra del nostres pensaments a l’uníson. Les
nostres trobades ressonaven melodioses en l’espai com un cant celestial.
Altres,
inconstants com són sempre les dones, fugia del més lleu contacte. Tan sols la lleu
pressió de la mà, semblava ofendre la meva dolça criatura. Aquests eren els
dies de l’entesa espiritual. Llegíem i comentaven algun llibre asseguts al banc
del parc. Parlàvem de flors i d’ocells. Conversàvem de poesia, dels colors de
la natura i de les primeres estrelles que il·luminaven el firmament. Jo sempre
pensava enamorat que allò representava la dolçor de la tardor comparada amb el sol ardent de l’estiu.
Les
estacions de l’any, com la mateixa vida, comporten canvis en el tracte dels
amants. Tardes xafogoses de fervent amor, de petons i abraçades, de petites
perversions, com a promesa de millors, en una vida en comú alegre i divertida.
Tardes
assossegades de lleure i de cultura. Tardes amb paraules de significat poètic
per apaivagar els sentits i unir les animes. Tardes de cultura, de front tocant
a front, com si les idees poguessin comunicar-se amb el mer contacte amical.
CONTINUARÀ...
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada