Al fullejar una revista cerdana de difusió
gratuïta va cridar-me l’atenció un article signat per Semproniana, reservo la
seva intimitat de firmar amb pseudònim, recordant-se dels mocadors. Vaig
guardar-me l’article ja que em va fer força gràcia i va fer-me recordar d’aquelles
paraules, santes paraules de la mare, dient-me al sortir de casa: portés el mocador?
La
frase, rebre un mocador no l’havia
sentit gaire a les terres banyades pel mar. La paraula “moc” com mot despectius
o per treure’s de sobre, sí. També amb el mateix significat havia sentit “et donaré un miquel”, però crec fermament
que aquesta forma era un xic més violenta, similar a “et
donaré un mastegot”.
Seguint
una mica l’escrit de Semproniana, ens recorda de les diferents mides segons
fossin per un adult o per la mainada. Recordo d’aquella època els mocadors
blancs, quasi sempre bordats amb les inicials. També d’altres de colors foscos
pels obrers de treballs manuals.
Aleshores
les noies portàvem amb gràcia aquells
mocadors fins i perfumats per assistir al ball o alguna que altra festa. Ai,
l’etern femení! La picardia d’alguna d’elles per saber deixar-lo caure en el
moment adequat per a què l’elegit xicot de torn, amablement el recollís, i li
portés dient-li: Senyoreta li ha caigut
el mocador. Així es començava una xerradeta, que segons com portava
conseqüències per tota la vida. Sempre havia una carrabina vigilant pel bon nom
de la mossa, sigues la mare o una germana.
Algun
noi indecís i poc atrevit potser se’l va portar a casa, sense gosar a encetar
la conversació, com record de la seva estimada. També n’hi ha d’indecisos i de romàntics
entre el gènere masculí.
Tant
parlar de mocadors també és necessari parlar dels altres: els grans mocadors generalment a quadres
negres i marrons anomenats de fer farcells per portar robes, i moltes més coses,
i que es portaven penjats a l’esquena.
I
no ens deixem de parlar del mocador de la butxaca superior de l’americana fins
i prims. Alguna vegada ja eren manufacturats per que només sortits una franja
blanca horitzontal. La perfecció va ser quan van evolucionar a tenir d’una
punta, dues o tres que sobresortissin de la butxaca petita.
Ara
apartant-nos del antic tema dels mocadors podríem parlar de les mocadorades
esportives quan l’afició emprenyada els treu com senyal de disgust a l’àrbitre,
als jugadors, a l’entrenador o al president del club. Quina estesa de color
blanc omple el camp. També algun dels polítics que poblen per la pell de brau
mereixerien una democràtica mocadorada com a mostra de disgust per les
prebendes tretes de la butxaca de tots.
Malgrat
tot he de recordar-me que aquests honrats mocadors d’anys enrere han estat
substituïts per mocadors de paper que compleixen la mateixa missió, però moltes
vegades ens mullen els dits a causa de la seva poca consistència. Tot sigui en
ares del futur i per evitar treball a les rentadores.
Llàstima
de la modernitat que ha privat de treball a les bordadores d’antany que han
perdut la noble feina del brodar.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada