ELS COLORS DE LA PLUJA

 

Els dies que plou o bé està núvol, quan el cel més aviat és grisós, el món es veu apagat, trist, místic, melangiós, nostàlgic... només hi ha ganes de recollir-se, amagar-se, arraulir-se, emboscar-se, tapar-se, desaparèixer... Són propicis per recordar coses tristes, lúgubres, estremidores... No  faria falta  massa coses més  per entrar en un estat tirant a depressiu, sobretot els dies més curts que no hi ha temps de fer res amb claror de dia. Quina pena, quina angoixa, quina malenconia; tot és llastimós, deplorable, dolorós...!

Però aquest  no és el meu cas, sobretot quan veig aquest  meravellós dibuix que em recorda moltíssimes coses, de tots els matisos:  Quan era petita jugava a trepitjar els bassals amb les meves katiusques . Allà dins hi veia una infinitat de figures: nines meravelloses  amb  vestits alegres, les cares de la gent que me les imaginava amb els  ulls blaus, verds, negres, marrons... el nassos vermells, si era l’hivern, o bé els llavis pintats de roig:

─Fantàstic ─deia jo─ quan sigui gran me’ls pintaré així!

Quan era adolescent, no estic segura quin era el meu matís preferit. M’encantaven els contes de fades amb el príncep blau inclòs, tenir amigues, ser la primera de la classe, jugar a pilota; les labors que  fèiem a l’escola amb punt de creu de diferents tons, els dibuixos pintats amb colors fosforescents i... sempre havia somiat de poder tenir un xubasquero  pels dies de pluja i deixar, d’una punyetera vegada, aquell paraigua tan negre. Al final, ja va costar, però vaig aconseguir que me’l compressin. Era tan bonic... de color blau cel.

Podria dir que el blau va ser un dels meus pigments  predilectes; el  em que va acompanyar sempre durant la meva joventut. La dita deia: “Si res li escau poseu-li blau”. Tant em feia el blau cel, com el blau  elèctric, el blau verdós, el blau marí, el turquesa, o l’ultramar... mentre el color fos blavós blavenc o blavís... tots els trobava divins!

Llavors, llegia novel·les d’amor de la Corín Tellado. Amb aquelles lectures se solia veure  tot de color de rosa ,  igual com en la majoria de les pel·lícules que vèiem al cinema.  Això sí, no podien ser de color verd, perquè, a tot cas, hi havia tres rombes i no ens estava permès, hauríem fet un pecat mortal. Parlant de cinema,  normalment totes les pelis acabaven bé, o sigui... quan la parella es casava.

Encara no sé de quin color era la vergonya, però com que jo era vergonyosa i em tornava vermella, per experiència,  hauria de dir que la vergonya era de color vermell com la cara... i enrojolat igual que una tomaca. Tot i que  en aquella època, a part de la vergonya, tot es veia preciós i no tenia massa importància si el to era:  morat, violeta, púrpura, carmesí, oliva, allimonat, castany, maragda o bé acarbassat. 

M’agradava la música: l’harmonia,  el ritme alegre, el compàs;  ballar el pas doble, la yenka, el twist... riure, i sobretot cantar. Era una de les meves aficions, a pesar que la meva veu no destacava gaire. És un hobby que sempre he conservat. Penso que la música, amb les seves modulacions, s’ha compost per poder-hi  copsar tot un ventall   de colors semblant als del  Arco Iris ─que, llavors, nosaltres en dèiem l’Arc de sant Martí─. Després d’un dia de pluja, quan veies que sortia, somreies dient: Que bé, ja s’ha acabat el mal temps!

Ara recordo aquella cançó del “Mambo de colores”:  Anaranjado, gris, encarnado, verde, limón y azul.

Amb els anys, cadascú  s’adona que  la vida és una aventura ben complerta, amb  totes les tonalitats inimaginables; que les novel·les de la Corín, talment com  les pel·lícules fantàstiques,  que gairebé sempre acabaven “bé”, quan la parelleta es casava... En fi... que les persones més assenyades tenien molta raó quan solien dir, que, a la vida real, era quan es començava la pel·lícula, i no el final.

El més importat de tot , però,  és intentar de veure-ho tot acolorit, com aquest fantàstic dibuix:  tant si fa sol,  com si bufa el vent de tramuntana; malgrat caigui pedra, llamps i trons o el dia sigui apagat i plujós. Sempre hem sentit a dir allò de: “Al mal temps bona cara” i, si pot ser, hem de fer el possible que  transmeti a tothom l’alegria dels colors!

19 d’octubre de 2015