L’Agnès
i la Mercè, la seva mare, s’afanyaven per acabar de fer bugada a la riera
abans no se’ls fes fosc, tot i així quan agafarien el camí de casa ja seria de
nit. Aquell dia havien de intentar rentar la roba dels nois, en Lluis, el seu
fill i germà i en Josep, el seu company seminarista. Mare i filla havien de fer aquella feina d’amagatotis i en hores inusuals per no aixecar sospites pel veïnat.
Eren temps dolents i no es podien fiar de ningú, ni tan sols de les persones més properes a la seva família; el menys pensat podia ser un delator. Els nois romanien amagats en unes coves a la muntanya, a una hora i mitja de camí, des de casa seva.
Mare
i filla havien de fer aquella feina d’amagatotis i en hores inusuals per
no aixecar sospites pel veïnat. Eren temps dolents i no es podien fiar de
ningú, ni tan sols de les persones més properes a la seva família; el menys
pensat podia ser un delator. Els nois romanien amagats en unes coves a la
muntanya, a una hora i mitja de camí, des de casa seva.
Aquell
dia, les dones restaven en silenci, feia un fred infernal i la Mercè, la mare,
estava capficada en els seus pensaments. Pensava en el seu home que
s’havia mort feia cinc mesos: Pobre Joan, es va haver de morir amb la
gran pena de no poder veure per darrer cop els seus dos fills grans, la malaltia
i la manca de medecines no li van perdonar ni un dia de vida.
La
dona seguia pensant en tot el cúmul de desgràcies que els portava aquella
maleïda guerra, la qual, a la seva família no els anava ni els venia, ni
l’havien demanat. Ells eren molt humils, però vivien tranquils a casa
seva, tenien cinc fills com cinc sols, sans i treballadors, els tres
grans ajudaven a pujar la casa i si convenia també feien jornals a
fora. I ara la família desfeta: el marit mort, el fill gran amb vint-i-dos
anys al front i des de feia vuit mesos sense cap notícia de ell, el segon en
Lluís, que era el bessó de l’Agnès, de dinou anys, ja en feia un que estava
amagat al bosc com si fos un criminal, però son pare va dir que el seu segon
fill no aniria al front, que faria mans i mànigues per evitar-ho.
La
Mercè va mirar a les muntanyes cobertes de neu i li va venir un calfred mentre
plena d’angoixa li deia a l’Agnès:
¾
Pobres
fills meus!, com han de patir per aquests mons de Déu!, amb aquest fred i
aquesta neu!.
¾
Mare,
no patiu, són joves i valents i segur que ja deuen haver encès alguna xera,
nosaltres també en passem de fred. - Contestà la noia tota seca.
La
dona callà, però va pensar: A aquesta li’n passa alguna, fa dies que no és la
mateixa, gairebé no parla, cosa rara en ella, menja poc i l’altra dia se li
veia que havia plorat molt, però amb el que estem passant tampoc es estrany que
plori, te l’edat de festejar i tots els nois són al front o estan amagats, a
més a més aquest Nadal ha estat el més trist de les nostres vides. Encara
recordo els nens quan eren petits, jugant i rient tan feliços amb les quatre
quincalles que els cagava el tió... . Ai! no crec que ens en sortim: Sospirà la
Mercè.
Quan
varen recollir les coses per anar-se’n ja era ben fosc, van encendre un llumet
de carbur i agafaren el camí de retorn a casa. Caminaven de pressa, tenien
ganes d’arribar i escalfar-se davant de la llar de foc que la Roser i en Pau,
els petits, ja devien tenir ben encesa des de feia hores.
Tot
pujant pel corriol que venia de la ribera i abans d’agafar el camí principal,
la Mercè va aixecar la vista i va mirar cap al cel, aquell cel fosc i sense
lluna s’anava tornant rogenc amb una mena de raigs ondulants, en diferents
tonalitats entre carbassa i vermell. Era una visió fascinant, la noia
també s’adonà del fenomen i les dues dones es van abraçar paralitzades i plenes
d’estupor, era la primera vegada que veien una cosa semblant, un cel ple de
color amb un fons de negra nit. La mare va ser la primera en reaccionar i
va donar presses a l’Agnès.
¾
Correm...,
afanyem-nos, els teus germans deuen estar ben espantats, només ens faltava
això!, tinc un mal pressentiment, la meva padrina sempre deia: “senyals al cel,
treballs a la terra”, i els vells són savis.
En
arribar prop de casa ja van veure en Pau que les esperava amb la porta oberta
tot saltant de content i fent anar els braços amunt i avall.
¾
Mare,
mare...ha tornat en Vicenç!, ha tornat en Vicenç!
Les
dones van deixar-ho tot a terra i van entrar a casa d’una revolada. Dins, un
Vicenç brut, barbut, prim i famèlic s’estava menjant un plat d’escudella vora
el foc. La Mercè quan el va veure va fer un esgarip:
¾
Fill
meu que t’han fet!?
En
Vicenç havia perdut un peu al front d’Aragó, després de moltes penúries
l’havien declarat inútil i l’havien enviat a casa. Ell sabia que a casa no li
tornarien el peu però es recuperaria i no hauria de tornar al front, per ell la
guerra s’havia acabat. Així els ho va explicar.
¾
Pensa
mare que quan em van ferir al meu costat van morir un munt de companys, ells no
que no podran tornar mai més a casa seva.
Entre
tots es van fer un bon tip de plorar. Aquesta vegada a la Mercè, els
senyals del cel li havien portat sort, dins de la desgràcia.
L’Agnès,
al llit, no podia dormir, no s’havia atrevit encara a dir-li res a la seva
mare. Haurien sigut massa emocions en un sol dia, però a l’endemà per força li
hauria de dir que feia tres mesos que no li venia la regla, de demà no passava
que li ho digués. La mare segur que ho entendria que s’havien enamorat amb en
Josep, el seminarista, company d’amagatall del seu germà Lluís. Ella era
l’encarregada de porta’ls-hi l’avituallament fins el lloc convingut, on els
dos, o un o l’altre ho anaven a recollir. Entre tantes anades i vingudes,
van poder més les ganes i el desig que la por de pecar i va passar el què va
passar.
En
Josep li va jurar i perjurar que quan s’acabés la guerra deixaria el seminari i
es casarien. La noia estava segura de que així seria i es va adormir pensant
que potser quan el seu fill naixeria tot aquell malson de la guerra ja s’hauria
acabat.
Nota.-
A mitjan gener de l’any 1938, en aquesta zona del Berguedà des de on escric
aquest relat, m’han explicat i esta documentat de que s’hi va veure una Aurora
Boreal.
També
vull dir que potser parlar de la guerra civil espanyola ja esta molt gastat,
però jo amb aquest escrit vull fer un homenatge a la gent del carrer, a la gent
normal sense ideals polítics, a la gent que no feien mal a ningú, que tan sols
volien que els deixessin viure en pau i que la guerra els va desfer les
famílies i la joventut.
M. Rosa
Boatella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada