PÀNIC A VOLAR

Ens vam conèixer amb la Salut i l’Amadeu a Hèlsinki, en una visita que fèiem per la ciutat, amb el grup que l’endemà volaria cap a Rovannioni , al centre polar àrtic i d’allà faríem la ruta en autocar per la Lapònia i els fiords  fins arribar al Cap Nord .

La Salut em va confessar, que el seu marit tenia pànic a l’avió i que li va costar de convèncer, ja que ell volia fer el viatge en vaixell des de Mallorca, on vivien,  “com si a l’hospital ens donessin tants dies de vacances. -em deia- Ell  era metge i ella infermera.

 

 Jo li vaig mostrar estranyesa, de com s’havien embarcat en aquell viatge  en que s’havien d’agafar quatre vols. Ella m’explicava que la excursió els feia molta peça, però això de volar li sobrava.... Només una altre vegada, quan ens vam casar, d’això ja en feia tres  anys, vam  agafar un vol a Londres. Estava cagat de por, i llavors igual que ara,  just en pujar a l’avió és prenia una pastilla, un somnífer molt potent i es quedava adormit fins que l’avió ja havia aterrat. Sovint l’havia de despertar llavors –en deia la dona.

L’Amadeu era un xicot molt trempat, agradable i modern, res feia semblar la fòbia tan gran que tenia a volar. En els trajectes que van fer junts , al pujar a l’avió el veies una mica intranquil, s’asseia la seu lloc i abans d’enlairar-se l’aparell , ja dormia. La Salut em comentava que creia que anant-s’hi acostumant  de mica en mica perdria la por. Tenien planejats molts viatges per fer, sovint destinacions llunyanes, on calia anar en avió. “Som joves... -- em dia – no pot passar tota la vida tement volar”.

 

Després del viatge hem continuat l’amistat amb la parella mallorquina i ens hem anat comunicant al llarg dels vuit anys que fa del viatge, normalment parlem les dones i sempre comentem les sortides que hem fet,  ells normalment les fan en cotxe o vaixell, alguna en avió.

L’última xerrada que vam fer per telèfon, em va explicar una “treta” que li havia aconsellat un company, per passar-li la por i que l’havia posat en pràctica aquest estiu, quan van viatjar a Tailàndia . Ella era la que portava les pastilles a la bossa  de ma i va fer un canvi , li’n  va donar una de més fluixa, de 10 mg. en comptes de la de 20 mg. que és prenia sempre. El resultat va ser que es va despertar a mig vol, convençut que ja havien aterrat. Quan es va adonar que encara estàvem a l’aire es va espantar un xic, però va veure que no passava res, l’avió ni tan sols és movia, és va tranquil·litzar.

 

 L’aterratge va ser una mica més problemàtic , s’agafava molt fort a la meva mà i al seient , estava molt neguitós... fins que aquest  va parar del tot.  “Veus com ho has aconseguit “ –li vaig dir-  “Si, si... –ell em va respondre -  però quan tornen a pujar a un altre avió, jo em prendré dues pastilles.” Això ja ho veurem...  –jo anava pensant.- La conversa encara es va allargar mitja hora més.

 

21/11/2015/