TOT SOMNIANT II

Jo sempre insistint, les meves úniques frases eren... 

Ai! pobre home, que no va aprendre les més boniques i rebuscades paraules per poder guarnir amb bells mots el ram de flors de la meva noble estima. Només sabia unes breus i simples paraules com: T’estimo. Aleshores sentia en el cor desesperat un punyent ofec, mentre esperava la seva resposta. 
 

La primera tarda em va omplir de dolor amb aquell sec i fred: M’ho pensaré. La segona la seva rebuda em va omplir el cor de goig. Després unes vegades la contemplava pesarosa i altres joiosa del nostre amor.  
 

Finalment, vaig escoltar, alegre com els cants del rossinyols, el seu consentiment per parlar de casori amb els seus pares. 
 

I la tarda va arribar. Vestit com correspon a  un home enamorat que va a demanar la mà de l’estimada a la mare i al pare de l’única bellesa humana capaç de transformar la seva vida, vaig trucar a la porta. 

 

La seva tia em va rebre a la porta per acompanyar-me al saló. Havia en els seus llavis un somriure irònic al veure’m sol a l’entrada. Els seus pares m’abraçaren com es mereix l’home que estima de veritat la seva filla. La mare aixecant-se de la cadira va caminar vers la porta. la va entreobrí i amb veu suau va pronunciar el nom desitjat: Alba, Blanca, veniu. 
 

Aleshores vas entrar, Blanca i Alba, dos noms amb la mateixa connotació i pel meu desori dos noms que corresponen a dues persones, dues impressionants dones d’igual bellesa. Sou bessones i jo no puc endevinar quina és l’una i l’altra. Per un moment, confós, he pensat demanar les dues... 
 

Sobtadament el rellotge ha sonat insistentment i m’ha despertat ajudat pel cop de colze de la meva dona que m’ha dit: Para el despertador d’una vegada. 
 

Uf! Per sort, només era un somni. 
 

Miquel Pujol Mur.